S'obre el teló i veiem una rata menjant-se una pel·lícula. Quan acaba, aixeca el cap i diu:
-Em va agradar més el llibre.
Es tracta, doncs, de Cine y literatura en secundaria para trabajar la interpretación literaria conjuntamente (Fontich,
2013). Sempre m’he preguntat com introduir les pel·lícules i, per
extensió el mitjà audiovisual (series, dibuixos animats, curtmetratges,
etc.) a l’aula. La idea, és clar, és que aquesta introducció fos
significativa i no només un entreteniment (encara que tampoc cal
renunciar al gaudi que tan sovint proporcionen els visionats).
L’article
proposa dues mesures que em semblen claus per tal d’aconseguir aquest
objectiu: d’una banda que s’integrin els dos processos de
visionat/lectura i d’assimilació de les obres; de l’altra, que la
pel·lícula no sigui una versió cinematogràfica de l’obra. Aquest darrer
aspecte em sembla molt original, ja que la primera opció que
tradicionalment guanya és la de visionar la pel·lícula de l’obra que
s’està tractant i que s’ha de llegir a classe. Els resultats d’aquesta
praxi són que sovint l’alumne rep la proposta amb gran entusiasme, ja
que veu el film com l’excusa perfecta per alliberar-se de llegir el
llibre. Per contra, el fet que llibre i pel·lícula siguin diferents,
obliga a crear tota una sèrie de ponts entre les dues obres, començant
pels aspectes més objectius (denotatius), com ara la trama, per arribar
als aspectes més simbòlics (connotatius). El resultat és que l’alumne
acaba aprofundint molt més i enriquint la seva visió i capacitat
d’anàlisi.
Espero
tenir l’oportunitat de poder utilitzar aquesta estratègia a l’aula en
un futur pròxim. De vegades allunyar-se és la millor manera
d’apropar-se. Desviar la mirada d’un objecte ens pot fer veure coses que
ens havien passat desapercebudes. De la mateixa manera, posar dues
obres de qualitat una davant de l’altra pot crear un seguit d’imatges i
reflexos inesperats pels alumnes.
Seguint
aquest fil, i tractant de no negar qui soc i quina formació tinc (em
vaig llicenciar a l’Institut del teatre), crec que podria adaptar
fàcilment aquesta estratègia a les arts escèniques. Llegir novel·les,
llegir teatre, anar a veure teatre, fer teatre. Una de les impressions
més fortes del meu pas per la secundària va ser quan el mestre de
literatura ens va portar al Teatre Lliure a veure el Timó d’Atenes,
un Shakespeare, potser poc conegut, però que a mi em va canviar la
vida. El protagonitzava Lluís Homar. En aquest sentit, de la mateixa
manera en què Fontich escull Johnny cogió su fusil,
penso que és imprescindible oblidar el paternalisme que de vegades
portem incorporat, potser sense adonar-nos-en, i enfrontar als alumnes a
obres de qualitat. Amb les claus adequades (com ara les plantejades en
l’article) i partint de la base que l’art "sap defensar-se" perquè
apel·la a allò més profund i universal que duem dins nostre, penso que
podem anar una mica més enllà i escollir novel·les, poesies, pel·lícules
i obres de teatre que canviïn els nostres alumnes.
