De Somnis, etiquetes, colors i Martin Luther King

De Somnis, etiquetes, colors i Martin Luther King

No sabia si, finalment, se m’acudiria cap tema per escriure aquest post, però aquesta nit m’ha passat una cosa estranya, molt estranya. Se m’ha aparegut en somnis l’esperit de Martin Luther King  ̶  sí, tal com ho llegiu  ̶   i ha estat ell qui m’ha donat la idea:

̶  Has de parlar de les etiquetes, Montserrat.

̶  De les etiquetes, Martin?

̶  Sí, de les etiquetes, de les etiquetes. Tu ja m’entens.

I llavors s’ha esfumat, sense cap més explicació. Us ho podeu creure? Segur que estava ocupat...

“Tu ja m’entens”, “tu ja m’entens”, “tuuuu-jaaaa-m’enteeeens”... he anat rumiant mentre la imatge del seu bigoti i la seva mirada clara i contundent es mantenia encara, nítidament definida, a la meva retina.

"Martin Luther King", Christopher David Ryan 

Com podeu comprendre, aquesta experiència paranormal, o com a mínim pertorbadora,  no m’ha deixat indiferent i m’he començat a fer preguntes. Què vol dir “tu ja m’entens”? Per què el premi Nobel de la Pau 1964 se m’ha aparegut en somnis? Potser la proximitat entre el seu nom i el meu primer cognom han afavorit el contacte? Potser l’he invocat sense voler? I el més important de tot: com és que m’ha parlat en català?

Potser és que, com ell, jo també tinc un somni i com ell també detesto les etiquetes. I com que ell avui m’ha proposat parlar d’etiquetes, i jo no goso contradir els esperits, he decidit posar fil a l’agulla buscant la paraula al diccionari, a veure si m’inspirava i, per començar, he comprovat que és un mot que té unes quantes accepcions:

etiqueta[1] 

1 f. [LC] [ECO] Tros de paper, de plàstic o d’un altre material, que conté una indicació per a fer conèixer la naturalesa, el preu, la destinació, etc., de l’objecte al qual va enganxat o lligat. Etiquetes adhesives. 
2 1 f. [LC] Cerimonial que s’ha d’observar a la cort, en un acte públic solemne, etc.
2 2 f. [LC] Tracte cerimoniós entre particulars.
3 f. [LC] Mot, concepte, idea, que marca, encasella, classifica, algú o alguna cosa. No m’agrada que em posin etiquetes. 
4 f. [IN] En inform., identificador que forma part d’un conjunt de dades elemental o hi està relacionat.

Totes les accepcions d’”etiqueta” són interessants, però he decidit que, avui, em vull fixar en la número 3:  f. [LC] Mot, concepte, idea, que marca, encasella, classifica, algú o alguna cosa. I també en l’exemple que utilitza el DIEC: “No m’agrada que em posin etiquetes.” 

I llavors m’he dit:

̶ Ni a mi tampoc, DIEC. A mi tampoc m’agrada!

Reconec que les etiquetes tenen certa utilitat si tenim en compte la seva capacitat de facilitar l’organització de les coses. No saps quin pot conté el sucre? Doncs, val més que llegeixis l’etiqueta abans de posar-ne 300 grams a la massa del pastís, no fos cas que sigui sal i et quedis sense postres. Treballes en una farmàcia i no saps on has deixat el fosfat càlcic dibàsic, que és un inofensiu excipient? Doncs et convé llegir bé les etiquetes, no fos cas que preparis la pomada per a la psoriasi de la senyora Maria amb àcid clorhídric, i s’acabi quedant sense pell. Utilitzar etiquetes per ordenar objectes gairebé sempre és útil, però utilitzar-les per classificar les persones és, com a mínim, perillós.

Ens hem cansat de sentir-ho en aquest màster des dels àmbits de la psicologia o la pedagogia, per exemple: “No hauríem d’etiquetar els alumnes”, “fer-ho és limitar les nostres expectatives envers ells”, “fer-ho és negar-nos la possibilitat com a professors de conèixer aquests alumnes en totes les seves dimensions”, “fer-ho és perdre’ns moltes de les seves virtuts”, “fer-ho té efectes negatius pràcticament sempre”.

Però tot i saber-ho, ho continuem fent sovint. Gairebé sempre sense adonar-nos-en. I ho fem nosaltres, entre nosaltres. “És que aquests són els blaus, és clar. Nosaltres som els vermells”  ̶  afirmem sense contemplacions. I solem quedar-nos tan amples.

Per què no podem acceptar la realitat en la seva diversitat, tal com és? Per què pel simple fet de ser blau se’t suposen certes  qualitats i si ets vermell, les contràries? No és veritat que hi ha vermells que per dins són blaus, i blaus que per dins són vermells, i fins i tot i ha liles (que tenen una aparença confusa, a mig camí entre els blaus i els vermells)? I no hi ha també violetes, porpres, amarants, carmesins, granats, atzurs, blaus cels, blaus de Prússia, blaus de França, cobalts, aiguamarines...? I el que és més interessant: no tenen tots els colors la capacitat de canviar, de transformar-se si es mesclen amb altres tonalitats?

Encara que no ho vulguem, posant etiquetes genèriques, sempre, o gairebé sempre, estarem simplificant, limitant, cosificant els nostres companys, i això pot portar fàcilment a la deslegitimació, encara que aquesta no sigui la nostra intenció. Deixem que els nostres companys facin, que provin, que aprenguin, que s’equivoquin, que posin remei a les seves mancances –que segur que en són moltes-, que tornin a començar, que es preparin, que es formin amb compromís i vocació perquè són molt responsables, que aportin aire fresc i noves perspectives, i no pel simple fet que són blaus i ja porten escrit a la pell que suposaran un problema quan s'incorporin al sistema, sinó perquè és el que hauríem de fer tots, perquè tots som encara “primaveres” en aquesta nova etapa que comença: blaus, vermells, grocs, liles, taronges, verds, negres i blancs.

Identificación 90843420, © Benjavisa Ruangvaree, creative commons. Dreamstime.com

A l’assignatura de biologia s’elogia la diversitat i sempre hi ha algú que ho recorda. Podríem dir que tothom està d’acord amb aquesta sentència. Doncs, per què alguns no ho fan en l'àmbit d'aquest màster, per exemple?

Ja ho va dir el meu bon amic Martin, que també parlava de colors:  “la comunitat negra no ha de conduir a la desconfiança dels blancs, car molts dels nostres germans blancs [...] s’han adonat que el seu destí va lligat al nostre destí”[2] i que  “No podem caminar sols. I a mesura que caminem, ens hem de fer la promesa que anirem endavant. No podem tornar enrere”.

Ell va dir “Tinc un somni, avui” i jo també tinc un somni i els nostres somnis avui es barregen –ves quines coses que passen: “Tinc el somni que un dia als turons colorits” no només de Geòrgia sinó també de Bellaterra, blancs, negres, liles i grocs i tots els colors de l’arc de sant Martí – filòlegs, lingüistes, periodistes, comunicadors, dramaturgs, publicistes i amants de les lletres en general– “seran capaços de seure junts a la taula de la germanor” i “seran capaços de transformar les discordances en una bonica simfonia”.

Sinfonía de colores. Pixabay.

---

[1] Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana. Segona edició. Recuperat de: https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=etiqueta&operEntrada=0
[2] King, M. L. (1963). Jo tinc un somni (I Have a Dream), discurs Martin Luther King al peu del monument a Lincoln, a Washington D.C. Recuperat de: http://arjau.blogspot.com/2013/08/famos-discurs-en-catala-de-martin.html

Els alumnes d’avui seran els professors de demà (o com després de la batalla campal, arriba el tiberi amb senglars)

Els alumnes d’avui seran els professors de demà

(o com després de la batalla campal, arriba el tiberi amb senglars)

Començaré aquest post amb un seguit de preguntes per connectar amb la motivació dels lectors i activar els seus coneixements previs. Per què Ensenyament i aprenentatge de la llengua és una de les assignatures més comentades i que genera més debat entre els alumnes del grup 4? Quin és el material que se’ns ha ofert? De quina manera se’ns ha ofert? Quin era realment l’objectiu del blog? Quin paper han jugat els contes llegits, les activitats realitzades, els premis atorgats en forma de postals?

Després d’aquestes darreres sessions, no he pogut evitar pensar en una de les aventures d’Astèrix i Obèlix, La Zitzània, que comença amb l’arribada al llogaret gal d’un personatge enviat pel senat de Roma. El personatge en qüestió té un do innat per provocar disputes i està disposat a sembrar la discòrdia entre els irreductibles. Per fer-ho comença regalant un gerro a Astèrix, afirmant que el dóna a "l'home més important del poble". Així comença una guerra psicològica destinada a fer que els gals acabin sentint, com a mínim, reticències per aquells que tenen al costat.

Baralla al llogaret gal. René Goscinny i Albert Uderzo. Astèrix el gal

                                                      

Com sempre, després de la batalla campal, i de molt cops de mall i de lluç, la història acaba amb un bon tiberi, amb senglars a dojo, amb els gals reconciliats i havent reforçat una mica més encara els seus lligams, els seus valors i la seva identitat.

René Goscinny i Albert Uderzo (1970). Une aventure d’Astérix le gaulois.

La zizanie. París:Dargaud Editeur

No vull dir amb això que el que ha passat a classe sigui exactament el mateix que el que descriu aquesta aventura d’Astèrix. Sí que m’agradaria que les històries acabessin de la mateixa manera: amb abraçades, un bon tec i fins i tot amb un bard tocant horrorosament la lira; però la diferència entre el que relata el còmic i el que ha passat a classe és que en aquest darrer cas, les intencions que hi ha hagut darrera de tots els estratagemes plantejats crec que han estat del tot lloables. No hi ha hagut cap mena d’intenció maliciosa, sinó més aviat tot el contrari. 

Potser ha estat un camí poc plàcid. Potser la travessia que ha comportat aquesta assignatura ens ha sacsejat més del que estem habituats com a alumnes, i fins i tot ens ha col·locat contra les cordes, però estic segura que: (1) ens ha permès experimentar en primera persona alguns dels conceptes clau relacionats amb la tasca de la docència que ens permetran afrontar els nous desafiaments professionals amb una nova perspectiva (parlaré del debat crític, del fet de pensar per escriure, de la parla exploratòria i de la bastida) i (2) i el que és més important per mi: crec que el viatge que ha comportat aquesta assignatura ha estat com ha de ser tot bon viatge: “ple d’aventures” (com diu el poema de Kavafis), i “ple de coneixences” i gràcies a tot això, crec que l’aprenentatge ha estat del tot significatiu.

Noves perspectives. 

Tiianen, “Harbinger”. Recuperat de: 

https://www.deviantart.com/tiianen/art/Harbinger-366353806 

Parla exploratòria

Segurament, si haguéssim tingut classes de tipus més convencional, basades en la parla monològica del docent, nosaltres com a alumnes no ens hauríem esforçat a discutir conjuntament i potser ens hauríem limitat a donar per vàlida l’única resposta correcta que ens hauria ofert el professor. Però a classe, hem pogut posar en pràctica la parla exploratòria[1], ens hem implicat críticament però constructivament amb les idees dels altres: els nostres supòsits s’han sotmès a crítica i comprovació, sempre argumentadament i oferint possibles alternatives, i aquest procés ha tingut un paper important en el desenvolupament del nostre aprenentatge.

Debat Crític

Cano, Chiaro i Leitão[2] es pregunten què podem fer com a docents per fomentar el debat crític entre els alumnes? I quines situacions de classe provoquen, en l’estudiant, la necessitat de pensar críticament? Doncs, des del meu punt de vista, el que hem viscut a classe d’Ensenyament i aprenentatge de la llengua ha estat una bona manera d’aconseguir-ho. Com a estudiants de màster hem tingut ocasió de reflexionar críticament sobre els mateixos temes de classe, i pensant críticament hem afavorit la construcció significativa del nostre coneixement, un coneixement que tindrem oportunitat d’estendre més enllà de l’aula quan siguem nosaltres els responsables de fer pensar als alumnes.

Escriptura epistèmica, escriure per aprendre

En el principal exercici que ha proposat l’assignatura, hem pogut experimentar amb la funció epistèmica del llenguatge. Elaborant els posts hem anat construint alhora el nostre propi aprenentatge i hem anat continuant la tasca d’edificació de la nostra identitat com a docents. Diu Montserrat Castelló[3] que l’escriptura ens permet comunicar el que hem après però també “ens ajuda a repensar el que sabem i, consegüentment, a construir nou coneixement”. Detectar en els nostres textos desajustos entre el que volíem comunicar i el que vam acabar aconseguint, ens ha obligat a revisar el que estàvem fent, a elaborar més idees, a desestimar-ne unes altres, a reorganitzar la informació i, en definitiva, a millorar la comprensió del fenomen sobre el qual estàvem escrivint. Escrivint hem dit coses sobre el que sabíem però també sobre nosaltres mateixos i estic d’acord amb el que diu Castellò que “aquesta funció epistèmica i les relacions que estableix amb la funció comunicativa [...] és el que cal promoure de manera especial a l’hora d’(aprendre a) escriure a secundària”.

"Gafas de escribir". PNGTree

                     

Bastida

Per parlar d’aquest concepte m’agradaria citar Xavier Fontich[4] per parlar de Xavier Fontich. El que crec que ha passat a classe d’Ensenyament i Aprenentatge de la llengua és que el docent ha desplegat un conjunt d’estratègies de suport o bastida que pretenien guiar-nos com a aprenents (però uns aprenents especials que hauran d’acabar convertint-se en docents). S’han fet preguntes molt interessants per implicar-nos des del punt de vista lingüístic i cognitiu; s’ha procurat que ens interessem per les tasques (animant-nos a resoldre-les); se’ns ha convidat a justificar els fenòmens (i a aportar raons); s’ha ofert un exhaustiu feed-back (que ens ha retornat informació sobre les nostres accions) i amb aquest retorn s’ha presentat el comportament del docent per a la imitació; i fins i tot –com ja pronosticava l’article citat– s’ha experimentat i s’ha pogut veure què passava amb l’espinós tema dels “premis i reprovacions” (p.70).

Agraïment

Finalment, vull aprofitar aquest post per donar les gràcies. M’agradaria agrair als meus companys totes les aportacions i comentaris que han enriquit i han transformat la meva visió de les coses i m’han mostrat nous camins. Ha estat un plaer aprendre amb vosaltres i espero poder-ho continuar fent en el futur. I també m’agradaria reconèixer la tasca del professor Fontich perquè en aquesta assignatura, plantejada de manera gens convencional, ens ha regalat una oportunitat única en el marc d’un sistema educatiu encara força encarcarat. Ens ha ofert les condicions necessàries per tal que poguéssim posar en pràctica uns verbs que estan més en desús fins i tot que la paraula “moixaina” o la paraula “cabòria”. Em refereixo al verbs “rumiar” i “barrinar” i no només des del punt de vista morfològic, sinó més aviat semàntic. I per aquest motiu, voldria agrair també la seva valentia. Potser un altre plantejament hauria estat més plàcid, però hauria estat més profitós?

"Penser" Marie Cardouat

---

[1] Fontich, X. (2011). El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural: Les nocions de ‘bastida’ i ‘parla exploratòria’. Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 54, 68-75

[2] Leitão, S., De Chiaro, S. i Cano, M. (2016). El debat crític: Un recurs de construcció del coneixement a l’aula (Monogràfic: Pensar abans de parlar). Articles de didàctica de la llengua i de la literatura, 70, 26-33.

[3] Castelló, M. (2017). Tot mirant-se al mirall. De comunicar el que s’ha après a aprendre comunicant.

[4] Fontich, X. (2011). El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural: Les nocions de ‘bastida’ i ‘parla exploratòria’. Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 54, 68-75

Pels camins tranquils hi ha poca poesia

Pels camins tranquils hi ha poca poesia

Diu una cançó que sovint escoltem – i cantem a ple pulmó – amb la meva filla quan anem en cotxe que “pels camins tranquils hi ha poca poesia”[1] i hi estic completament d’acord: els camins planers no et sacsegen, no et commouen, no et transformen. En canvi, sí que ho fan els senders abruptes, plens d’entrebancs i perills. Solen ser camins més desafiadors, però sense cap mena de dubte, són també els més intrigants, suggestius i embriagadors. I l’exercici del blog, en totes les seves dimensions, ha estat com caminar per un d’aquests corriols escarpats i feréstecs.

El camí ha estat una intensa prova que ha fet que poséssim en pràctica el poder epistèmic del llenguatge, ens ha fet prendre consciència dels nostres aprenentatges; ens ha portat a adoptar un posicionament i ens ha fet fer nous passos en la construcció de la nostra identitat com a futurs docents. El blog ens ha obligat a col·locar les cartes damunt de la taula, cosa que de manera indirecta ha creat un espai d’intercanvi d’opinions. S’hi han expressat punts de vista molt diversos i interessants però, per damunt de tot, ens ha mostrat (encara que de vegades costi de veure) que les coses que ens uneixen pesen molt més que les que ens separen.

És cert, doncs, que la majoria dels debats que s’han produït a classe, i que també es reflecteixen en el blog, ens han portat per uns camins fragosos que ens han regalat molta poesia, però en el fons, sospito que hem estat enredats en el que els antics escèptics anomenaven dial·lel (del grec διαλληλος, 'recíproc') i que no deixa de ser un cercle viciós, una situació sense sortida, en la qual les possibles solucions no poden ser obtingudes sinó per mitjà d'aquestes mateixes solucions. El dial·lel és una fal·làcia perquè implica haver de trobar un principi i trobar-lo és impossible. Per obtenir la resposta cal primer provar una cosa mitjançant una altra, i aquesta segona mitjançant la primera.

Què va ser primer, l’ou o la gallina? Cal primer pensar la llengua des del punt de vista abstracte per baixar després al pla real i posar-la en pràctica o cal partir de les situacions reals per arribar a la reflexió metalingüística? Hi pot haver una única resposta per a aquesta pregunta? Segurament que no, però no creieu que el més interessant de tot, més enllà d’obtenir una única resposta vàlida, és el debat que es genera?

Jo no subscric completament el que defensaven els antics escèptics quan deien que el nostre únic objectiu a la vida hauria de ser trobar la tranquil·litat d'esperit (ataràxia). Crec fermament que tot i ser una font d’intranquil·litat, el fet de buscar i buscar contínuament encara que no trobem el que cercàvem inicialment, també pot ser - i sovint acaba sent- un goig. 

https://actuaciencia.blogspot.com/2018/10/que-fue-antes-el-huevo-o-la-gallina.html

El que vull dir amb tot això és que cap debat és estèril, però sobretot que més enllà de l’intercanvi de punts de vista, no podem oblidar que a tots ens mou la mateixa voluntat: ajudar els alumnes a conèixer millor la llengua en totes les seves dimensions i a expressar-se millor oralment i per escrit. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, estem d’acord”, diu una altra cançó ben coneguda[2]. Tots naveguem en direcció a un mateix horitzó. No ho podem oblidar, companys: “una bandera ens agermana”.

Anna Godeass, “Corazones”

Crec que m’explicaré millor si us demano que us imagineu l’aprenentatge de la llengua com una rotonda amb diferents entrades i diferents sortides. Tots els accessos i tots els camins són possibles. Sospito que no hauríem d’entronitzar la gramàtica, ni situar-la per sobre de la pragmàtica, ni a l’inrevés. Tot té la seva importància i tot manté una estreta relació.

Ens cal trobar la manera de moure’ns en aquesta rotonda que és l’aprenentatge de la llengua (ens hem d'informar bé de la situació del trànsit i de l’estat de la carretera, quins són els millors accessos i les millors sortides en cada moment...) però el que hauríem de procurar, per sobre de tot, quan ens toqui a nosaltres fer classe, és que el “perfil” de la llengua vagi sumant likes i seguidors. El que hauríem de fer és convertir els alumnes en adeptes a la llengua. Com deia J.V. Foix[3], el que ens cal és “fer-los entrar afecció per la llengua i afecció per la seva coneixença”.

Què fa que una persona aprengui ortografia, avanci en el domini de l’expressió escrita i oral? La metodologia que han emprat els diferents professors que s’han creuat en el seu camí? El fet que aquests professors haguessin donat més pes als exercicis de gramàtica, a l’elaboració de textos, a l’ortografia...? Per què si vam assistir a les mateixes classes de llengua, hi havia companys nostres que feien moltes faltes i companys que no? Per què hi havia companys que tenien un domini major de la llengua escrita? Què és el que ens va portar a parlar millor o a conèixer millor la llengua? Van ser els exercicis que ens van fer fer o la nostra la voluntat de millora constant, la nostra “afecció” per la llengua, el fet d’assumir la nostra manera d’escriure o de parlar com a part de la nostra identitat? La nostra tasca com a professors no hauria d’intentar cultivar  ̶ per damunt de tot ̶   aquesta “afecció” que deia Foix, aquest amor per la llengua, aquesta mena de filo-logia? Si aconseguim això (que no és poc), m'atreviria a conjecturar que tota la resta vindrà sola.

La Incorrecta, bossa “En una relació amb Pompeu Fabra”. Recuperat de: https://laincorrecta.bigcartel.com/

---

[1] Txarango (2017) Quan calla la ciutat. El cor de la terra. Recuperat de: https://youtu.be/4_NeLk75_sI

[2] Espinàs, J.M.; Picas, J. (Lletra); Valls, M. (Música) (1974)  Cant del Barça. Recuperat de: https://www.fcbarcelona.cat/ca/club/identitat/himne

[3] TV3 (11/03/1986)  Entrevista a J.V Foix a “Àngel Casas Show”, Minut 1:08:04. Recuperada de: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/angel-casas-show/angel-casas-show-11031986/video/5748485/

Montserrat Martí - Retorn Document 1

font

Magnífica reflexió: original, ben travada, complexa, fluïda, integrant els diversos aspectes treballats a partir d’idees clau molt ben inserides al text i cites encertades i significatives. Com a lector em sento molt ben informat no només del que hem fet aquests mesos sinó també de la teva posició, alhora que em queda clara la visió que projectes sobre l’ofici i els neguits i certeses que et desvetlla. Llegint aquest text per altra banda tan creatiu he après molt: gràcies!

Moltes vegades em pregunto com seré com a professora.

• ·                    Amb aquest començament ja m’has captivat com a lector;

Professors que semblava que ho tinguessin tot sota control,

• ·                    Interessant; el nostre record com a infants se centra en el docent que vam tenir; avui en dia, és el sistema el que ens empeny a adquirir aquest rol de ‘tot sota control’, crec, sota una retòrica del treball per projectes i la innovació; significativament, alguns sacerdots de la innovació docent remarquen que el que ha de fer el docent és ‘innovació’ i no pas ‘creativitat’; que fort, no? És lògic: el que volen és innovació ‘sota control’, ‘obedient’, no pas creativitat, que és el que realment ens pot ajudar a resoldre problemes complexos i inesperats, des del meu punt de vista; no et dic en quin llibre ho he llegit per no fer-ne propaganda... ens cal ser-ne conscients i combatre la idea que ‘tot es pot tenir sota control’;

El discurs d’aquests docents era bàsicament monològic (Fontich, 2011)

• ·                    És una modalitat necessària, però, no?

la idea  ̶  simple i complexa a la vegada  ̶   gira al voltant d’una qüestió principal: l’actitud.

• ·                    Magnífic!

per sobre de tot, hi hauria d’haver aquesta voluntat d’estar sempre a punt: a punt per escoltar el que diuen els alumnes, els companys, la comunitat educativa, els experts en la matèria; a punt per aprendre coses noves cada dia, cada moment; a punt per resoldre imprevistos; a punt per no donar res per fet i posar coses en dubte  ̶ fins i tot les meves pròpies creences ̶ ; a punt per aprendre a respondre les necessitats dels alumnes; a punt per equivocar-me i saber-ho veure, a punt per aprendre d’aquestes caigudes i per descobrir com aixecar-me enfortida; a punt per adaptar-me als canvis i per entrenar-me a trobar-hi un costat positiu; a punt, en definitiva, per viure en tensió i instal·lada permanentment en la complexitat.

• ·                    Molt bé; també de veure com de vegades com a docents ens volen aixecar la camisa (una dosi d’escepticisme que n arribi a sarcasme és necessària);

 Deia William Shakespeare: "Sabem el que som però no el que podem arribar a ser” i aquesta és l’avantatge amb la que compten els éssers humans i també, és clar, els professors. I la gràcia és tenir-ho present: estar disposat a viure en  contínua evolució, intentant adaptar-se als canvis i mirant de reaccionar-hi positivament per continuar creixent.

• ·                    Molt bé; això lliga amb la idea de la ZDP; s’avalua el nostre ptencial, i no el que ja sabem fer;

La perspectiva sociolingüística és per a mi un bon enfocament per abordar l’educació lingüística en l’etapa obligatòria.

• ·                    ... sociocultural...?

No podem pretendre que tots els alumnes siguin ferms seguidors de l’Aprendre per Aprendre  que, de manera semblant a com ho feien els seguidors de Art per l’Art, defensin l’autonomia de l’aprenentatge, deslligant-lo de raons funcionals, pedagògiques o morals, i privilegiant únicament el gust per aprendre.

• ·                    Molt bon símil;

tampoc hem d’oblidar que no estarem sols.

podria encetar una disquisició sobre com els professionals de la comunicació (periodistes, publicistes, comunicadors...) podem sentir-nos directament interpel·lats per aquesta visió sociolingüística de l’ensenyament de la llengua que planteja el màster... Però aquests nous raonaments els puc deixar per a futurs lliuraments, i de ben segur tindrem l’ocasió de parlar-ne.

• ·                    Per descomptat, podem parlar-ne; jo substituiria el terme ‘sociolingüística’ per ‘sociocultural’;