 |
| Joan Lluís Vives |
"No hi ha mirall que millor reflecteixi la
imatge de l'home que les seves paraules" (Joan Lluís Vives, 1493-1540)
Justament "per als menys llegits" cal
que es contextualitzi el treball que s'ha fet sobre aquesta assignatura. Per bé
que aquestes cometes podrien semblar una captatio
mal formulada o crear una barrera per als lectors "més llegits=cultes,
menys llegits=ignorants", és important que es tingui en compte que en cap
cas aquests "menys llegits" s'hagin de sentir menyspreats, sinó al
contrari.
Bé, el fet és que, justament, per "la
diversitat que hi ha a la nostra aula del Màster" cal que hi hagi una
explicació que pugui contextualitzar l'obra de la qual aquest treball parteix i
que s'indica en el mateix nom.
No presenta, d'entrada, Los col·loquis de l'ensenyament de la insigne llengua catalana un
tipus de llengua, si més no, molt poc comú en la diversitat que lingüística que
hi ha en la nostra aula? El fet és que aquesta diversitat sempre s'ha de
treballar en positiu, qui diu al Màster diu a les aules: treballar des de
la inclusió educativa farà que hi hagi
menys persones que es puguin sentir menystingudes amb inicis d'aquesta mena,
buscant-hi, sempre, la ironia més enllà del menysteniment. I bé, no cal enganyar-se:
que justament tenint en compte aquesta diversitat que hi ha al Màster, amb un
índex tan baix de filòlegs per alumne inscrit cal, si més no, començar amb una
petita facècia o jocositat com és aquesta (que els filòlegs s'apoderin i no s'empoderin).
Més enllà d'aquesta petita reflexió, el treball
no s'entén si no és com a divertimento
i com a inspiració i recreació de Los
Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Clar, això és molt
significatiu, tant com perquè se n'hagi de parlar a l'inici a tall de context i
es pugui llegir en la clau renaixentista que presenten els diàlegs
característics d'aquella època. Com bé apunta el gran professor de la UB, Josep
Solervicens, estudiós del renaixement català i peça clau en l'edició de 2011
dels Col·loquis (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), el
diàleg és un gènere clàssic que es recupera llavors i es marca com a emblema de
l'època. Autors com Pontano, Bembo, Maquiavel, Erasme, Castiglione, Valdés,
Minturno, Speroni, Patrizi, Tasso o el mateix Despuig van optar per aquesta
forma. Justament, aquest gènere, que és argumentatiu, permet discórrer sobre
temàtiques que puguin encabir una gran quantitat de reflexions, justament com
els temes de què es parla al treball. És més, per aquest treball la importància
que tenen aquests col·loquis de Despuig en la història de la literatura
catalana ja en justifiquen l'elecció. Continua dient Solervicens al pròleg que
"l'articulació d'opinions, el poliperspectivisme o la construcció d'una
trama de ficció consistent que imita les estratègies d'una conversa espontània
i estructura les reflexions són trets característics d'aquest diàleg [sobre els
Col·loquis de Despuig] i de la
utilització renaixentista del gènere". En aquest cas, també, la diversitat
d'opinions dels protagonistes confirmen l'absència d'una veritat única
(poliperspectivisme renaixentista) perquè aleshores es poguessin tractar temes
delicats moralment i legislativament. Això sí, la veu de l'autor pot traspuar
en un alter ego o en algunes reflexions d'altres personatges.
Ja, a tall de conclusió, és important veure com
aquesta diversitat d'opinions a l'aula ens pot ajudar per construir un
coneixement a partir del tractament de diversos temes des de perspectives
diferents i en el fet que mai la veritat absoluta del professor (o dels
continguts) ha d'eclipsar allò que de veritat importa: el procés
d'aprenentatge.
