Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JORGE Eloy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JORGE Eloy. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de febrer del 2019

Conceptes particularment particulars

Com que en la meva primera entrada, la Guia interactiva: aprendre a ensenyar (o construir) llengua, ja vaig intentar reflexionar sobre els principals eixos de l’aprenentatge i ensenyament de la llengua, en aquesta segona entrada em proposo presentar alguns mots i expressions que m’han cridat l’atenció per algun motiu. 

Elaboració pròpia a partir de les classes 

La rosa dels vents. Aquesta figura més pròpia de l’estudi dels vents s’ha reivindicat com una eina útil i visual per fer divisions a classe, fins i tot a l’hora de construir llengua. Al meu parer, una analogia entre el vent i els diferents punts de vista pot ser especialment interessant. Així, ens podem aproximar a l’ensenyament de la llengua des de diferents bandes: des de tramuntana o una dimensió social, des de llevant o el currículum, des de migjorn o l’organització de l’aula, des de gregal o la gramàtica... I com en el cas dels vents, cada aproximació tindrà uns efectes diferents. 

El dictat de paret. Sempre he sigut un fan incondicional de fer dictats, m’agrada fer-los i fer-los-hi als meus alumnes de reforç. Però amb Cassany (2004) he descobert noves fórmules de dictar realment interessants. Especialment "original" em sembla el dictat de paret (per parelles, un alumne escriu i l’altre, ha d’anar corrent a la paret on està penjat el dictat, recordar una part i anar a dictar-lo al seu company/a).  Una manera de treballar multitud d’habilitats d’una manera encoratjadora pel jovent: la interacció i la comunicació amb el company, la memòria fotogràfica, la retenció d’informació, l’ortografia i la gramàtica... i de pas, fer exercici! Però una eina a utilitzar en el moment adequat, ja que ens podem perdre en el mètode (una vegada més). 

Reflexió metalingüística. Com a periodista, he pensat sobre la llengua en si mateixa moltes vegades. Així doncs, he fet una mena de reflexió metalingüística inconscient. No ha estat però fins al Màster que he après sobre aquest concepte. La pregunta és: cal fer ús d’aquesta reflexió amb els alumnes perquè puguin aprendre llengua? O bé se’n pot aprendre fent aquesta de manera inconscient? 

Servim un te? Font

Les affordances. Una de les traduccions d’aquest concepte que he trobat cercant a la xarxa és la d’“oferiment”. Aquest concepte encunyat pel psicòleg James Gibson fa referència als oferiments que qualsevol objecte o situació produeixen per interrelacionar-nos-hi. Per exemple, un semàfor vermell ens fa parar inconscientment. Em sembla doncs un concepte molt interessant per a la docència. Quan dissenyem una Seqüència Didàctica, cada sessió s’ha de pensar en base a affordances o oferiments a l’alumnat. 


Ens posem en dansa?  Aquesta expressió utilitzada en reiterades ocasions pel professor Fontich és nova per mi i em genera una simpatia especial. No és el mateix començar una activitat amb un “feu l’activitat” que amb un “posem-nos en dansa”. Així doncs, ara que ja quasi acabem el màster, és hora de posar-se en dansa amb la docència. O més aviat, en això de fer de professor, gratar i menjar, tot és començar!

Font

De retorn en retorn

Font
La feina més visible d’un docent sol ser la d’avaluar: posar notes a exàmens, treballs, exposicions orals, redaccions... O com a mínim així sembla a ulls de l’alumnat i les famílies. Però una nota és un simple indicador numèric o verbal sobre l’expressió del domini de la llengua (o literatura, o qualsevol contingut) que aquell alumne ha fet. Rere aquest indicador hi hauria d’haver una feina de reflexió del docent que en massa ocasions es queda en la seva ment. D’aquí la virtut d’aquest retorn: que més enllà de la nota, ens permet com a alumnes veure si el nostre text ha assolit allò que pretenia, en què podria haver millorat, o fins i tot quines idees poden venir a la ment de qui el llegeix. 
 
En aquest cas, el retorn m’ha permès extreure algunes conclusions i tornar a pensar sobre algunes idees del meu propi text. Diu el professor Fontich que l'entrada m’ha permès “interpretar les línies bàsiques de la proposta de l’assignatura i sintetitzar-les de la manera més pràctica i clarivident possible”. Així doncs, puc dir que probablement he aconseguit allò que pretenia amb la guia: ser eficaç i donar eines bàsiques a partir d’allò que havíem vist a classe. 

A més, el retorn també diu que la utilització de la primera persona denota la meva implicació en tot allò que dic respecte la docència. Efectivament, aquesta puntualització m’ha permès adonar-me que inconscientment al llarg del text em vaig voler fer partícip del procés educatiu. Com a futur docent, totes les virtuts i perills que jo pugui escriure en una guia per a altres docents m’han de servir a mi també per evitar donar-les per suposades (les virtuts) o per superats (els perills). 

L’última gran conclusió que em suscita és que qualsevol docent necessita una formació constant. Tot i el valor de l’experiència que l’aula dona a tot professor, sempre hi haurà incògnites, dubtes i situacions complicades. Com aconseguim que l’error serveixi de motivació a l’alumne? Pot un software substituir el docent? Sempre tindré preguntes. Tal com diu el professor, la docència m’ha de portar a “noves lectures per permetre interpretar el que passa a l’aula i al centre i poder-hi actuar”.   

Però més enllà de conclusions, hi ha dues altres qüestions que em venen al cap i que m’agradaria compartir. D’una banda, recalcar el potencial dels retorns a través del blog, ja que si ho fem a l’aula qualsevol pot accedir i aprendre dels retorns del professor als companys. I per què no, que els alumnes facin un retorn a un altre company. 

De l’altra, el retorn em genera un dubte: quan hi posem fi? 

Una alumna fa un text - El professor li fa un comentari - L’alumna hi diu la seva.  - Torn del professor

S’estableix doncs una mena de conversa o intercanvi a on cada nova aportació pot portar a noves reflexions i conclusions. Però fins quan? Penso que aquest intercanvi pot ser molt útil, però alhora ens pot fer perdre’ns en el mètode (retornar per retornar).  

dijous, 21 de febrer del 2019

Què és això de viure?

En aquesta entrada opcional, i com que el curs ha estat estretament vinculat al món del conte, m'agradaria compartir-ne un: el primer que de veritat recordo més enllà dels d'infantesa. Potser alguns el coneixeu, es titula "El Buscador", de Jorge Bucay. Una magnifíca manera de fer pensar sobre què és, en el fons, això de viure. I una bona opció per portar a l'aula. Us convido a omplir la llibreta de moments viscuts (encara que sigui de manera imaginària). 



EL BUSCADOR
Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador.

Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco es alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió. Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada... Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles. Dejó que sus ojos fueran los de un buscador, quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción... “Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días”. Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida, sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar... Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerla decía “Llamar Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas”. El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y cada piedra una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto, pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años. Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó, lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

- No ningún familiar -dijo el buscador- ¿Qué pasa con este pueblo?, ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?

El anciano sonrió y dijo: -Puede usted serenarse, no hay tal maldición, lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré: cuando un joven cumple 15 años, sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello, y es tradición entre nosotros que, a partir
de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella: a la izquierda que fue lo disfrutado..., a la derecha, cuanto tiempo duró ese gozo. ¿Conoció a su novia y se enamoró de ella? ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?... ¿Una semana?, dos?, ¿tres semanas y media?... Y después... la emoción del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿El minuto y medio del beso?, ¿Dos días?, ¿Una semana?... ¿y el embarazo o el nacimiento del primer hijo?..., ¿y el casamiento de los amigos...?, ¿y el viaje más deseado...?, ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano...? ¿Cuánto duró el disfrutar de estas situaciones?... ¿horas?, ¿días?... Así vamos anotando en la libreta cada momento, cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.

divendres, 28 de desembre del 2018

Eloy Jorge - Retorn Document 1



font

Molt bon text; crec que ha estat una molt bona idea plantejar-ho com una guia; crec que efectivament, la pràctica a l’aula et permetria d’aprofundir en alguns d’aquests punts, però jo hi afegeixo que aquesta pràctica necessàriament t’ha de portar a noves lectures per permetre interpretar el que et passa a l’aula i al centre i poder-hi actuar (transformant, estenent, fonent idees, etc.). Crec que l’esforç que has fet per elaborar aquest material t’ha portat a interpretar les línies bàsiques de la proposta de l’assignatura i sintetitzar-les de la manera més pràctica i clarivident possible. Mostres, a més, el potencial dels vincles per transitar per un text, una estratègia que es treballa poc en les tasques sobre els processos d’escriptura a l’aula.


totes les activitats poden ser bones o dolentes en determinats moments i quasi totes les estratègies poden ser acceptades si el que es persegueix és l’aprenentatge de l’alumne.
·                Interessant; hi estic essencialment d’acord;

Ara bé, hi ha tres regles d’or que mai no hauria d’oblidar (encara que, desgraciadament, molts
professors semblem fer-ho amb massa freqüència).
·                M’agrada molt la primera persona del plural, un gest amb el qual tu també t’inclous en els perills que denuncies; molt bé: efectivament, el que dius no només ens pot passar sinó que ens passa constantment i a més ens passa a tots;

L’error ha de servir per motivar l’alumne.
·                La pregunta és ‘com aconseguir-ho?’, però la idea és aquesta, efectivament;

hem d’explicar que un subjecte és qui fa l’acció del verb (concepte prototípic)? O bé hem de reflexionar també sobre els límits dels elements lingüístics i posar l’èmfasi en d’altres de perifèrics, com seria un subjecte no agent? No hi ha una recepta màgica per resoldre aquesta qüestió, però una possibilitat seria buscar un equilibri uns i altres.
·                Ben observat;

Descontextualitzat i prototípic
·                El terme ‘descontextualitzat’ en llengua és problemàtic ja que qualsevol paraula o frase aïllats tenen la càrrega d’un context potencial; per tant pot treballar-se un element no-prototípic fora d’un context immediat, també, per la via de preguntar ‘En quin context faríeu servir aquesta frase?’ (per exemple, l’ús no-prototípic d’un verb transitiu a ‘En Pere ja no beu’);

podria ser que els seus alumnes construeixin
·                ... construïssin...

és millor ensenyar habilitats comunicatives per utilitzar en determinats contextos de la vida real que no ensenyar classificacions tancades de textos que els estudiants normalment perceben com a purament acadèmics.
·                Ben observat

No hi entrarem, però sí que ens hauríem de plantejar COM ensenyem gramàtica, és a dir, com ho fem perquè l’alumne pugui construir coneixement gramatical.
·                La finalitat també és important; et recomano aquest text: Fontich, X. (2017). Enseñar gramática: cuando el "para qué" articula el "qué" y el "cómo". Textos de didáctica de la lengua y la literatura, 75, 7-12.

Ara bé, també considero que és utòpic pensar que tot el professorat duu a terme aquesta reflexió quan sovint la seva única preocupació és “passar el currículum”. A més, probablement no disposa de prou temps per fer aquesta pràctica de manera conscient, serena i calmada.
·                Observació molt important; efectivament, la reflexió vol un context propici; la pregunta és: en algun moment, al llarg dels 9 mesos que dura un curs, un professor pot trobar un instant (una hora, una tarda, unes quantes tardes, potser cinc o sis) per reflexionar amb altres professors sobre el que fa, el que el preocupa, les seves il·lusions, els seus desencisos, etc.?

la mayor parte del software educativo que existe en estos momentos es malísimo.
·                Pot un sofware substituir el professor?

no crec que sigui capaç de reflexionar-hi amb gran profunditat abans d’endinsar-me plenament en l’ensenyament de la llengua com a docent. Per això, la majoria de punts resten oberts, inconclusos i en molts casos, excessivament esquemàtics.
·                A més de la pràctica, et caldrà recórrer a d’0altres lectures per poder interpretar aquesta pràctica, no?

dijous, 27 de desembre del 2018

Guia interactiva: Aprendre a ensenyar (o construir) llengua

Bon dia i bones festes a tots!
Us deixo aquí el meu "escrit" reflexiu. I dic "escrit" perquè com veureu, he intentat crear una guia interactiva. Espero que sigui útil (i que funcionin els vincles).

https://bit.ly/2BJ7tMU



Què és ser professor en l'actualitat? Font


Bon nadal a tothom.

Eloy Jorge

Marta Vilà - Retorn Document 1

Font El primer que he de dir és que aquest text està molt ben escrit, començant amb dos moviments retòrics molt efectius: la cita d...