Una de les preocupacions de tot docent és poder arribar als seus alumnes. Normalment centrem els nostres esforços a fer les lliçons entenedores i persuasives, a dissenyar-les de manera que als estudiants no els costi cap mena d’esforç estar atents i tinguin ganes de participar, obviant d’aquesta manera l’eficàcia d’una bona correcció. I és que no hi ha cap manera millor d’arribar a un alumne que amb un full omplert de comentaris dedicats exclusivament a ell.
No recordo cap retorn en condicions de la meva època com a estudiant de secundària. La majoria de les tasques entregades no les veia més o les rebia amb una gran nota en vermell a dalt a la dreta i unes quantes faltes ortogràfiques marcades aquí i allà. No cal dir que, un cop vista la nota, els treballs entraven a la carpeta i no en tornaven a sortir. Per aquest motiu, la idea de que un retorn sigui una eina efectiva d’aprenentatge m’ha estat sempre difícil d’entendre fins ara. Amb el retorn de la primera tasca he pogut comprovar la importància de fer una bona correcció; també la quantitat de temps que hi cal emprar.
La correcció s’inicia amb un petit comentari general que serveix per tenir una idea de com ha anat el treball. “Text molt ben escrit en què les diverses informacions s’integren amb molta naturalitat”, ha començat escrivint el professor Fontich, i jo he respirat alleujada. Perquè encara que només sigui la primera frase d’una correcció de 600 paraules, com a inici resulta alentidor.
Després del comentari inicial, que destaca a grans trets les virtuts i mancances del treball, el retorn comença a ser cada cop més específic. Cada paràgraf que el professor ha trobat interessant o poc concret està comentat, creant d’aquesta manera una espècie de conversa. És en aquest punt quan m’adono de com és d’útil una bona correcció: en els cinc minuts que he trigat a llegir-la amb atenció, he vist quins són els elements que haig de millorar i he resolt un dubte que era incapaç de preguntar a classe (més que res perquè no trobava la manera més adient de formular la pregunta i que fos entenedora). Ara bé, el que més m’ha servit d’aquest retorn ha estat el fet de veure que la meva feina ha arribat a algun lloc. I que una altra persona ha llegit el meu treball de debò, de manera detallada, com si realment li hagués importat el que he escrit. Això ha provocat en mi una reacció que no havia tingut mai: ganes de continuar amb la conversa iniciada en la correcció. Ganes de retornar el retorn.
No em puc ni imaginar l’efecte que tindria una correcció d’aquestes característiques sobre un alumne de secundària. I molt menys em puc imaginar l’efecte si aquest tipus de retorn no fos aïllat, si fos la norma. Si demostréssim als alumnes que la feina que fan si ens importa i que fem més que llegir-la de forma ràpida i en diagonal, potser els estaríem motivant molt més del que ho podria fer qualsevol nota.
Un número és un número el mirem per on el mirem. Denota fredor. No deixa espai per interpretacions... ni millores, com a molt per reclamacions! En canvi, un bon comentari pot ser l’inici d’una relació, un element motivador que engresqui als alumnes a sorprendre’ns i a tenir ganes de portar-nos la contraria; a demostrar-nos que encara poden fer més o que la nostra interpretació de la seva feina ha estat errònia. Com pot un número ser erroni? Com pot veure l’alumne les ulleres a través de les quals hem llegit el seu text a partir d’un número? Ara bé, pel que fa al problema del temps que trigaríem a corregir sempre d’aquesta manera... això ja és un tema per a un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada