dijous, 21 de febrer del 2019

De conceptes


ARNAU LARROYA PEJOAN

Ara no sé si els conceptes que se’ns demanen en aquest post han de ser allò que en anglès s’anomenen key words, i que traduiríem per ‘paraules clau’, o una altra cosa. Paraules clau de l’assignatura Ensenyament i aprenentatge de la llengua, doncs? N’hi ha per triar i remenar. N’escolliré quatre que a mi em semblen definidores.

IDENTITAT DOCENT. La identitat docent en general em preocupa. Vull dir: m’interessa. Em centro, ara, en el professor de llengua i (de seva germana pobra) Literatura. El professor de llengües i Literatures (i, idealment, qualsevol altra mena de professor) ha de ser (ei, a parer meu) tal com diu Mar Romera: “El profesorado que se expone a diario a un grupo de personas de corta edad que lo aprende, debe ser culto, leer mucho, ir al cine, saber de historia y de filosofía, conocer lugares diferentes y culturas diferentes, escuchar diferentes músicas y poder aprender cada día cuestiones diferentes sin miedo. / Si un maestro no lee, su alumno tampoco lo hará.” (Mar Romera, La escuela que quiero, Barcelona: Editorial Destino, 2019, pàg. 49). En destacaré dues coses, que ja recollia en el meu treball inicial: cal arraconar la por i acceptar el desafiament, cal llegir i erigir-se en model lector. I encara hi voldria afegir una cosa, passada per alt per Romera en aquest fragment: un bon professor de llengua i Literatura ha de conèixer i dominar altres llengües i Literatures, i no deixar mai que les llengües i Literatures imperialistes arraconin les llengües i Literatures amb vocació nacional. Pensi’s el que es vulgui, però fa molta rabieta sentir sempre la cançoneta (per posar un exemple a l’atzar, eh?) que “l’anglès és necessari”. I el català, per què no ho és? Fora jerarquitzacions, sisplau. Per reblar-ho, ves que ve una citació de l'escriptora Teresa Juvé (que té el castellà com a llengua materna!): “L’idioma és l’invent més extraordinari de la humanitat i de cap manera hem de permetre que les llengües es perdin o que tots acabem parlant només anglès o castellà.”

BASTIDA. Ara ja no puc entendre l’ensenyament (en general) sense invocar aquest concepte. De sempre que havia pensat en una cosa semblant però no prou específica que em semblava que calia reforçar en el món educatiu: l’acompanyament. El “Saber”, els coneixements teòrics o com vulgueu anomenar-ho no es transmet, tampoc no és innat, i encara menys s’hereta. El professor és un acompanyant o guia de l’alumne en aquest camí de l’aprenentatge. L’equació ENSENYAMENT = APRENENTATGE ja no és vàlida.

GRAMÀTICA. Ai, que n’han arribat a estar de preocupats els professors per fer empassar coll avall tota la rastellera de conceptes gramaticals de la gramàtica escolar als seus pobres i innocents alumnes! Certament, no calia. Permeteu-me d’invocar el Diable en aquesta qüestió, però. Ignacio Bosque va dir, en la conferència que va pronunciar en el Congrés d’Ensenyament de la Gramàtica passat, algunes coses interessants sobre la gramàtica en l’ensenyament. Sí, sí, és un senyor que en sa vida ha trepitjat la secundària (almenys, per fer-hi classes), però va oferir algunes orientacions importants que se li poden reconèixer. Heus aquí tres botons de mostra de la conferència:
1.       Va defensar que l’anàlisi sintàctica havia de ser significativa (i l’adjectiu ja ens diu molt a favor de la vocació didàctica que, en el fons, ell també té, i que tot ensenyant hauria de tenir integrada). La diapositiva deia exactament això:



2.       Algú, a classe, alumne o professor, tant se val, va dir que adjectiu era una paraula “rara” que podia frustrar la capacitat memorística dels alumnes. En aquesta mateixa sintonia, Bosque lamentava que a moltes de les disciplines que també són matèria d’ensenyament a la secundària es permetés la incorporació dels conceptes més avançats i que, en canvi, a les matèries que ocupen l’espectre lingüístic s’hagués restringit molt l’actualització del currículum i dels llibres de text. Vegeu-ne la diapositiva:



3.       Com a cloenda a la seva conferència, el gramàtic va aprofitar per recuperar unes paraules d’Andrés Bello que parlen, com s’ha dit més amunt, d’una vocació pedagògica indiscutible:


METODOLOGIA. He quedat molt content de la diversitat d’espais per a l’aprenentatge que ha contemplat l’assignatura. Potser, de tot plegat, és el que m’enduc més aferrat sota el braç. Les estones de discussió per grups de lectura i el rotament posterior per altres grups per comunicar les conclusions grupals em van semblar el millor de tot. El que més he agraït, doncs, és que se’ns hagi permès parlar entre nosaltres en aquests espais diaris, i ens ha permès treballar col·laborativament i, per descomptat, ens ha ensenyat a ajudar i a ser ajudats pels altres. Al que no arriben els uns, hi arriben els altres.

Què és això de viure?

En aquesta entrada opcional, i com que el curs ha estat estretament vinculat al món del conte, m'agradaria compartir-ne un: el primer que de veritat recordo més enllà dels d'infantesa. Potser alguns el coneixeu, es titula "El Buscador", de Jorge Bucay. Una magnifíca manera de fer pensar sobre què és, en el fons, això de viure. I una bona opció per portar a l'aula. Us convido a omplir la llibreta de moments viscuts (encara que sigui de manera imaginària). 



EL BUSCADOR
Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador.

Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco es alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió. Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada... Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles. Dejó que sus ojos fueran los de un buscador, quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción... “Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días”. Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida, sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar... Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerla decía “Llamar Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas”. El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y cada piedra una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto, pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años. Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó, lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

- No ningún familiar -dijo el buscador- ¿Qué pasa con este pueblo?, ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?

El anciano sonrió y dijo: -Puede usted serenarse, no hay tal maldición, lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré: cuando un joven cumple 15 años, sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello, y es tradición entre nosotros que, a partir
de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella: a la izquierda que fue lo disfrutado..., a la derecha, cuanto tiempo duró ese gozo. ¿Conoció a su novia y se enamoró de ella? ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?... ¿Una semana?, dos?, ¿tres semanas y media?... Y después... la emoción del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿El minuto y medio del beso?, ¿Dos días?, ¿Una semana?... ¿y el embarazo o el nacimiento del primer hijo?..., ¿y el casamiento de los amigos...?, ¿y el viaje más deseado...?, ¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano...? ¿Cuánto duró el disfrutar de estas situaciones?... ¿horas?, ¿días?... Así vamos anotando en la libreta cada momento, cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.

Jazz o res


Max Kaminsky, Lester Young, George Wettling, Hot Lips Page, Charlie Parker, Lennie Tristano. Birdland, NY, 1949.


M'agradaria parlar del jazz. Sí, aquell estil musical de finals del segle XIX nascut en el si de les comunitats negres dels Estats Units, que es caracteritza per tenir una estructura i uns acords sobre els quals els músics van improvisant i entrant en diàleg. Però el jazz és molt més que això, perquè  va més enllà de definicions objectives i historicistes: el jazz és un llenguatge musical portat a l'extrem de la connotació, més pròpia del llenguatge poètic que no pas del formal. Però això què té a veure amb el nostre màster, amb l'ensenyament i aprenentatge de la llengua? Doncs… el jazz ho és tot.
El món del jazz, amb el qual tinc una profunda relació d'amor-odi les 24 hores del dia, m'ha fet veure que aprendre'l i sentir-lo és igual d'equiparable que el fet d'ensenyar català a estudiants no de llengua estrangera, sinó de la mateixa llengua catalana. I aquí, en aquest espot publicitari que transcric, hi apareixen els mots clau que s'aniran desenvolupant al llarg de l'escrit, que en resum és el següent: "si no costa, no és jazz" (https://www.youtube.com/watch?v=-5cH5vwlgI0), com deia el 2014 algun il·luminat publicista del Voll Damm Jazz Festival. Doncs no anava gaire mal encaminat.
"Si no tens swing, no serveixes. Si ho fas fàcil, és que no has entès res. Si no improvises, és que no ho sents. Si creus que serà fàcil, millor que busquis una altra feina. Si no costa, no és jazz."
Començaré rebatent la seva primera consideració per, després, aplaudir-li les altres. De vegades, volem arribar a l'excel·lència, com aquell tòpic del català purista que valida o invalida els parlants. El swing el podem portar més o menys endins, però ensenyar a sentir-lo és un un camí obert per seguir aprenent, mai s'ha de desestimar l'alumne perquè no tingui "el do" de la catalanitat. Cal ser conscients que ensenyar llengua és molt més que aquest sentiment purista i retrògrad.
Ara sí, aplaudim l'espot, perquè segur que ensenyar català ens portarà a improvisar, a fer classes que se'n van de les mans, a gestionar emocions i verbalitzar-les, a jugar amb la llengua, a forçar-nos dia rere dia a aprendre coses noves, a produir. Saber que no podem deixar d'impovisar al mig d'una cançó sense que els altres ens mirin malament és tan important com saber aprofitar les oportunitats educatives que sorgeixen a l'aula i basar-nos en l'interès de l'alumnat perquè aprenguin significativament.
És clar que més val buscar una altra feina si creiem que ensenyar llengua és una tasca senzilla, que de seguida passarem pels acords i entrarem en diàleg amb el pianista, que els nostres alumnes no faran faltes d'ortografia, que dominarem les escales i els arpegis amb naturalitat. Deixem-ho si pensem que en un tancar i obrir d'ulls els alumnes i nosaltres mateixos ens expressarem com a virtuosos de la llengua catalana.
Sí, la llengua, allò que tan ens identifica i ens edifica com a éssers socials, no és gens fàcil. Si no costa de fer-ho, és que no ho estem fent prou bé. La nostra tasca com a professors de català ha de ser la de transmetre les eines suficients com perquè d'aquesta dificultat en neixin uns aprenentatges i que de la motivació es pugui avançar en el nivell de coneixements.

Els alumnes d’avui seran els professors de demà (o com després de la batalla campal, arriba el tiberi amb senglars)


Els alumnes d’avui seran els professors de demà
(o com després de la batalla campal, arriba el tiberi amb senglars)

Començaré aquest post amb un seguit de preguntes per connectar amb la motivació dels lectors i activar els seus coneixements previs. Per què Ensenyament i aprenentatge de la llengua és una de les assignatures més comentades i que genera més debat entre els alumnes del grup 4? Quin és el material que se’ns ha ofert? De quina manera se’ns ha ofert? Quin era realment l’objectiu del blog? Quin paper han jugat els contes llegits, les activitats realitzades, els premis atorgats en forma de postals?

Després d’aquestes darreres sessions, no he pogut evitar pensar en una de les aventures d’Astèrix i Obèlix, La Zitzània, que comença amb l’arribada al llogaret gal d’un personatge enviat pel senat de Roma. El personatge en qüestió té un do innat per provocar disputes i està disposat a sembrar la discòrdia entre els irreductibles. Per fer-ho comença regalant un gerro a Astèrix, afirmant que el dóna a "l'home més important del poble". Així comença una guerra psicològica destinada a fer que els gals acabin sentint, com a mínim, reticències per aquells que tenen al costat.

Baralla al llogaret gal. René Goscinny i Albert Uderzo. Astèrix el gal
                                                      

Com sempre, després de la batalla campal, i de molt cops de mall i de lluç, la història acaba amb un bon tiberi, amb senglars a dojo, amb els gals reconciliats i havent reforçat una mica més encara els seus lligams, els seus valors i la seva identitat.


René Goscinny i Albert Uderzo (1970). Une aventure d’Astérix le gaulois.La zizanie. París:Dargaud Editeur


No vull dir amb això que el que ha passat a classe sigui exactament el mateix que el que descriu aquesta aventura d’Astèrix. Sí que m’agradaria que les històries acabessin de la mateixa manera: amb abraçades, un bon tec i fins i tot amb un bard tocant horrorosament la lira; però la diferència entre el que relata el còmic i el que ha passat a classe és que en aquest darrer cas, les intencions que hi ha hagut darrera de tots els estratagemes plantejats crec que han estat del tot lloables. No hi ha hagut cap mena d’intenció maliciosa, sinó més aviat tot el contrari. 

Potser ha estat un camí poc plàcid. Potser la travessia que ha comportat aquesta assignatura ens ha sacsejat més del que estem habituats com a alumnes, i fins i tot ens ha col·locat contra les cordes, però estic segura que: (1) ens ha permès experimentar en primera persona alguns dels conceptes clau relacionats amb la tasca de la docència que ens permetran afrontar els nous desafiaments professionals amb una nova perspectiva (parlaré del debat crític, del fet de pensar per escriure, de la parla exploratòria i de la bastida) i (2) i el que és més important per mi: crec que el viatge que ha comportat aquesta assignatura ha estat com ha de ser tot bon viatge: “ple d’aventures” (com diu el poema de Kavafis), i “ple de coneixences” i gràcies a tot això, crec que l’aprenentatge ha estat del tot significatiu.


Noves perspectives. 
Tiianen, “Harbinger”. Recuperat de: 
https://www.deviantart.com/tiianen/art/Harbinger-366353806 

Parla exploratòria

Segurament, si haguéssim tingut classes de tipus més convencional, basades en la parla monològica del docent, nosaltres com a alumnes no ens hauríem esforçat a discutir conjuntament i potser ens hauríem limitat a donar per vàlida l’única resposta correcta que ens hauria ofert el professor. Però a classe, hem pogut posar en pràctica la parla exploratòria[1], ens hem implicat críticament però constructivament amb les idees dels altres: els nostres supòsits s’han sotmès a crítica i comprovació, sempre argumentadament i oferint possibles alternatives, i aquest procés ha tingut un paper important en el desenvolupament del nostre aprenentatge.

Debat Crític

Cano, Chiaro i Leitão[2] es pregunten què podem fer com a docents per fomentar el debat crític entre els alumnes? I quines situacions de classe provoquen, en l’estudiant, la necessitat de pensar críticament? Doncs, des del meu punt de vista, el que hem viscut a classe d’Ensenyament i aprenentatge de la llengua ha estat una bona manera d’aconseguir-ho. Com a estudiants de màster hem tingut ocasió de reflexionar críticament sobre els mateixos temes de classe, i pensant críticament hem afavorit la construcció significativa del nostre coneixement, un coneixement que tindrem oportunitat d’estendre més enllà de l’aula quan siguem nosaltres els responsables de fer pensar als alumnes.


Escriptura epistèmica, escriure per aprendre

En el principal exercici que ha proposat l’assignatura, hem pogut experimentar amb la funció epistèmica del llenguatge. Elaborant els posts hem anat construint alhora el nostre propi aprenentatge i hem anat continuant la tasca d’edificació de la nostra identitat com a docents. Diu Montserrat Castelló[3] que l’escriptura ens permet comunicar el que hem après però també “ens ajuda a repensar el que sabem i, consegüentment, a construir nou coneixement”. Detectar en els nostres textos desajustos entre el que volíem comunicar i el que vam acabar aconseguint, ens ha obligat a revisar el que estàvem fent, a elaborar més idees, a desestimar-ne unes altres, a reorganitzar la informació i, en definitiva, a millorar la comprensió del fenomen sobre el qual estàvem escrivint. Escrivint hem dit coses sobre el que sabíem però també sobre nosaltres mateixos i estic d’acord amb el que diu Castellò que “aquesta funció epistèmica i les relacions que estableix amb la funció comunicativa [...] és el que cal promoure de manera especial a l’hora d’(aprendre a) escriure a secundària”.

"Gafas de escribir". PNGTree
                     
Bastida

Per parlar d’aquest concepte m’agradaria citar Xavier Fontich[4] per parlar de Xavier Fontich. El que crec que ha passat a classe d’Ensenyament i Aprenentatge de la llengua és que el docent ha desplegat un conjunt d’estratègies de suport o bastida que pretenien guiar-nos com a aprenents (però uns aprenents especials que hauran d’acabar convertint-se en docents). S’han fet preguntes molt interessants per implicar-nos des del punt de vista lingüístic i cognitiu; s’ha procurat que ens interessem per les tasques (animant-nos a resoldre-les); se’ns ha convidat a justificar els fenòmens (i a aportar raons); s’ha ofert un exhaustiu feed-back (que ens ha retornat informació sobre les nostres accions) i amb aquest retorn s’ha presentat el comportament del docent per a la imitació; i fins i tot –com ja pronosticava l’article citat– s’ha experimentat i s’ha pogut veure què passava amb l’espinós tema dels “premis i reprovacions” (p.70).

Agraïment

Finalment, vull aprofitar aquest post per donar les gràcies. M’agradaria agrair als meus companys totes les aportacions i comentaris que han enriquit i han transformat la meva visió de les coses i m’han mostrat nous camins. Ha estat un plaer aprendre amb vosaltres i espero poder-ho continuar fent en el futur. I també m’agradaria reconèixer la tasca del professor Fontich perquè en aquesta assignatura, plantejada de manera gens convencional, ens ha regalat una oportunitat única en el marc d’un sistema educatiu encara força encarcarat. Ens ha ofert les condicions necessàries per tal que poguéssim posar en pràctica uns verbs que estan més en desús fins i tot que la paraula “moixaina” o la paraula “cabòria”. Em refereixo al verbs “rumiar” i “barrinar” i no només des del punt de vista morfològic, sinó més aviat semàntic. I per aquest motiu, voldria agrair també la seva valentia. Potser un altre plantejament hauria estat més plàcid, però hauria estat més profitós?
"Penser" Marie Cardouat




[1] Fontich, X. (2011). El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural: Les nocions de ‘bastida’ i ‘parla exploratòria’. Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 54, 68-75
[2] Leitão, S., De Chiaro, S. i Cano, M. (2016). El debat crític: Un recurs de construcció del coneixement a l’aula (Monogràfic: Pensar abans de parlar). Articles de didàctica de la llengua i de la literatura, 70, 26-33.
[3] Castelló, M. (2017). Tot mirant-se al mirall. De comunicar el que s’ha après a aprendre comunicant.
[4] Fontich, X. (2011). El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural: Les nocions de ‘bastida’ i ‘parla exploratòria’. Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 54, 68-75

dimecres, 20 de febrer del 2019

Words, words, words...

amb   
1 prep. [LC] Expressa relacions que denoten l’acompanyament, la concurrència a una acció, el contacte, l’instrument, el mitjà per aprendre.  

Potser caldria, en conseqüència, que en lloc de dir que “ensenyem llengua als alumnes”, diguéssim que “ensenyem llengua amb els alumnes”. Posar l’alumne al centre de l’aprenentatge és potser una de les idees en què hem anat incidint més al llarg de les classes i que, al meu entendre, troba el seu encaix dins del triangle didàctic format pels conceptes de contingut, ensenyant i aprenent.  

zombi   
1 m. i f. [AN] En el vodú d’Haití, persona sense voluntat ni parla, capaç únicament de fer moviments automàtics, que havia mort i ha tornat de la sala de professors per art de bruixeria.   
2 m. i f. [LC] Persona d’aire absent, sense voluntat, encantada.

Una de les qüestions claus que hem tractat al llarg de les classes és la flexibilitat. El professor no es pot presentar a classe amb les mateixes fotocòpies de l’any 83, o si ho fa, ha de ser perquè les ha repassades i ha arribat a la conclusió que aquell grup concret d’alumnes les necessiten. En aquest sentit, el concepte d’adequació també sorgeix amb força. El professor no hauria de ser un zombi, hauria d’estar viu, atent a les demandes educatives. Cada any és diferent, cada grup és diferent. Donar resposta a la diversitat és un dels reptes més grans amb els que ens haurem d’enfrontar.  

meta- [o met-]   
1 [LC] Prefix que indica situació més enllà del mirall, posterioritat.  

Crec que en tota la meva vida no havia escoltat ni usat tant aquest prefix aplicat, en concret, a la llengua. La paraula escollida seria, en aquest cas, metallenguatge. La metàfora del mirall que Montserrat Castelló exposa al seu article (Tot mirant-se al mirall. De comunicar el que s’ha après a aprendre comunicant) em va fascinar des del primer moment en què la vaig escoltar i és un dels molts tresors que m’emporto. Es tracta d’imaginar que podem transformar el vidre d’una finestra en un mirall que ens reflecteix; és a dir, que l’escriptura no només sigui un mitjà, sinó que també activi la reflexió metalingüística.  

experiència   
1 f. [LC] [AD] [PE] Pràctica de la docència; participació en una cosa, que permet d’adquirir-ne la coneixença.  

Allò que no s’experimenta, no s’aprèn. Això val tant pel contingut que aprenem com a alumnes, però també com a docents en ple procés d’aprendre a ser-ho. Sovint, cal deixar de banda el que sabem perquè pugui anar sorgint a poc a poc, no voler aplicar totes les teories i coneixements a la vegada (pobres alumnes). Els fruits no maduren abans d’hora per molt que insistim a fer que s'afanyin, o, dit d’una altra manera, “go with the flow” (Fontich 2019).

Marta Vilà - Retorn Document 1

Font El primer que he de dir és que aquest text està molt ben escrit, començant amb dos moviments retòrics molt efectius: la cita d...