 |
| font |
1.
BARRIONUEVO Alba Maria – Interessant reflexió. En primer lloc celebro que
rebessis amb alleujament el meu comentari sobre la teva feina; crec que això
mostra la necessitat de valorar les coses positives que fan els alumnes, quan
volem integrar-hi a més els aspectes que cal millorar. Destaques encertadament
una de les contradiccions que trobem en la tasca docent: la necessitat
d’arribar als alumnes i les limitacions que tenim per fer-ho. Efectivament,
subratlles que perquè el retorn sigui profitós ens cal observar bé el que ha fet
l’alumne, anar més enllà de la nota numèrica, suggerir millores a partir d’una
exploració amb detall del que ha fet, etc.; però com indiques això implica molt
de temps i energies i no sempre és possible de disposar d’aquestes dues coses.
Val a dir que jo he fet aquest retorn detallat no perquè penseu que això és el
que heu de fe sempre sinó per mostrar-vos que important que serà per als
vostres alumnes que els feu aquest retorn, quan pugueu fer-lo. En el meu cas,
si no l’hagués fet el curs del màster amb mi s’hagués acabat i vosaltres
marxaríeu sense haver tingut aquesta experiència. Quan estigueu en servei
trobareu moments diversos en què podreu fer retorns diversos, de vegades més
superficials (quan del que es tracta és de fer tasques de caire extensiu: per
exemple, produir textos amb regularitat) i de vegades el retorn haurà de ser
detallat i ben orientat (quan hagueu de treballar aspectes concrets, en tasques
intensives orientades a incloure en el text deternminade4s estructures
sintàctiques). La diversitat seria, per
tant, una de les normes que presidiria la manera de fer el retorn. Compte: la idea de que - que fan si ens importa - que engresqui
als - de portar-nos la contraria.
2.
BLASCO Natalia – Interessant reflexió; celebro que t’hagi semblat
satisfactori el retorn que he realitzat dels vostres escrits. Em sembla molt
pertinent la comparació que fas amb l’esport i la teva tasca d’entrenadora;
efectivament, comparteixo el punt clau del retorn: no només indicar què es fa
bé o què es fa malament, sinó tenir com a objectiu mantenir la motivació. La
classificació de tipus de retorns és pràctica i la raó que esmentes de la no
aparició d’uns apòstrofs en el teu text (una qüestió informàtica) és ben
versemblant. Finalment, efectivament hi ha aspectes arbitraris en la llengua,
que com dius es combinen amb regularitats ben identificables. Compte- i que ni tan sols ens limitem a fer un retorn, més o
menys exhaustiu, del mateix - li servirà a l’alumne per saber en què ha fallat
i perquè no ha tret una qualificació més alta - convertir a l’alumne.
3. BOLET Pere Anton – Magnífica reflexió.
Efectivament crec que el tractament de la llengua oral a través de
gèneres com el rap o tots els subgèneres de la glosa és un gran exercici.
Parles de motivació i crec que certament la motivació ve principalment perquè
l’aprenent trobi una connexió clara entre el que se li ensenya i el que veu al
seu entorn. La dramàtica separació entre les anomenades pràctiques
comunicatives escolars (allò que els alumnes fan a l’escola) i les pràctiques
comunicatives vernacles (allò que fan ala seva vida, al seu món) desapareix
quan es treballa el rap/la glosa, ja que justament aquests gèneres per
definició fan que “allò après a classe” prengui sentit únicament “fora de
classe”, en contextos festius en què es posa allò après al servei d’una
intenció benintencionada i lúdica. Interessants reflexions i recursos, doncs;
recorda que us en vaig esmentar també (elaborats pels professors de la UAB,
Facultat d’Educació, Cristina Aliagas i Allbert Casals).
4.
CARMONA Laia - La reflexió
destaca la rellevància del feeback, destacant-la la forma “tan individualizada
y, a su vez, meticulosa” i el fet que en queda constància gràcies el blog;
també que el retorn es posa al nivell de l’exigència feta als alumnes: “se han
recibido los retornos de la misma forma que el trabajo realizado, es decir,
pensado, reflexionado y escrito”. Senyales, des
del meu punt de vista encertadament, que l’ús del blog o altres instruments
semblants té per objectiu suscitar la reflexió entre iguals al si de la
diversitat de mirades i bagatges, com a manera de donar-se suport i aprendre
entre tots. Aquest procés de reflexió i suport mutus és possible per la
diversitat de tasques realitzades, i l’escriptura posterior força
l’autoobservació catalitza un dels objectius de qualsevol procés
d’aprenentatge: la construcció del “jo”, de la identitat. Ho assenyales molt bé
quan dius “En cada palabra, en cada línea de cada párrafo de cada texto se
desprende el "yo" de cada una y cada uno de mis compañeros”.
Magnífica entrada, amb imatges reveladores.
5. CATALÁN Esther – Interessant
reflexió. Crec que el que apuntaves en el text comentat i que ara recuperes és
perfectament pertinent: jo penso que efectivament un plantejament de màxims que
de vegades acompanya el treball per projectes pot ser inhibidor. Per altra
banda, apuntes al fet que una de les variables que cal tenir en compte són els
alumnes, les famílies i el perfil socioeconòmic de l’emplaçament del centre.
Pot ser que aquestes variables influeixin en el que podríem anomenar “les
possibilitats d’èxit” del projecte. Però si m’ho miro amb perspectiva en realitat
aquestes són variables molt febles. Hi ha altres aspectes molt més crucials.
Algunes d’aquestes variables les intento explicar a la introducció d’un llibre
d’imminent publicació i que la nostra companya Adriana Roca esmenta en una
entrada al blog (i que es pot descarregar aquí): hi parlo de quatre paraules clau a
l’hora d’afrontar el projecte, i en cap cas passa per si els alumnes són pobres
o no, o si el centre és d’alta complexitat o no (en un centre d’alta
complexitat vaig trobar-me alumnes que es portaven rebé, i dos d’ells -que
realment feien caure d’esquena amb les seves aportacions i que a més eren molt
discrets- tenien diagnòstic de superdotació); aquestes paraules clau són
“idea”, “generalització”, “innovació” i “possibilisme”. Comparteixo
completament la teva visió que de projectes se n’han de fer com a molt un
parell l’any i que són una manera més de ser a l’aula i ensenyar (el que en
podríem dir “fer bullir l’olla”).
6. DELGADO Alexandra – Magnifica reflexió. Quan dius “las buenas ideas, como
toda semilla, necesitan tiempo y predisposición para medrar” contraposes la
veritat d’aquesta afirmació al que consideres que ha succeït a l’aula: “Nada
más lejos de la realidad puesto que, releyendo tanto los textos de mis
compañeros como su retro alimentación me doy cuenta de cuantas cosas tenemos en
común y cuan enriquecedor puede ser
crear una pequeña comunidad discursiva que promueva la reflexión.” Però
això darrer que dius no s’avé gaire amb la idea inicial: és a dir, que les
bones idees són llavors que necessiten temps. Crec que precisament, per arribar
a entendre el sentit del blog (encara que el blog és un simple instrument:
potser hauríem de dir el sentit de posar els textos reflexius a la consideració
dels altres), per entendre el sentit del blog, deia, ha calgut temps. I això ha
estat bo: ha permès sedimentar el sentit del que es feia, prendre consciència
de les posicions inicials en contrast amb les posicions posteriors d’un mateix
davant la tasca, revisar les raons profundes que creaven resistències davant la
consigna de publicar al blog (la raó era la por a posar el text a la
consideració pública, perquè el text és mirall de la nostra identitat; la raó
no era evidentment que jo hagués plantejat el blog de manera sobrevinguda;
parlo de la raó profunda). Comparteixo els plantejaments referents a la
“deconsrucció”, que sembla que heu practicat a les sessions amb el professor
Aulet (encara que el text deixa el lector sense saber exactament en què
consisteix aquest “enfrentarnos a la docencia que deconstruyendo aquellas
creencias, aprendizajes y mitos adquiridos”). Celebri que t’hagi semblat
pertinent el retorn organitzat en a) una part de valoració dels aspectes
positius, b) una part de puntualitzacions, i c) una part de suggeriments i
recursos (com els que vaig proporcionar al nostre company Artur, i que sembla
que tan útils ha trobat). Compte: blogg.
7.
FREIXES Carla – Magnífica reflexió. Efectivament, com indiques, una
qüestió clau és com donar la resposta adequada a les necessitats generades per
la gran diversitat d’alumnes a les aules d’ESO. La imatge dels vitralls de La
Sagrada Família per suggerir aquesta gran diversitat l’he trobada d’una gran
bellesa. He trobat encertat i revelador que relacionessis l’esforç que haureu de
fer d’adaptar-vos a la nova realitat amb la circumstància personal lligada a la
teva visió. Em sembla no només encertada aquesta analogia sinó que crec que
revela una gran humanitat i també una enorme humilitat, ja que encara que m’ho
vas comunicar a la reunió que vam tenir ho vas fer d’una manera molt discreta,
potser massa i tot. La reflexió sobre la necessitat d’interacció i l’analogia
amb l’espiral que dibuixen també les escales de La Sagrada Família és molt
il·luminadora, també. Finalment, crec que el que esmentes de l’autoestima és
central, ja que com subratlles “a través de la nostra metodologia podem
contribuir a millorar o empitjorar” l’autopercepcio dels alumnes. Compte amb: alhora, individuo,
nombrar a Aristòtil, conscients de que.
8.
GARCIA Eva – Interessant reflexió. Crec que efectivament
l’important és la creativitat, que és un terme més obert que innovació, almenys
tal com es veu que el terme innovació s’està emprant, molt lligat al procés
anomenat de “comodificació”, que ve a ser la tendència a convertir-ho tot en
productes que es compren i es venen. Perquè aquest procés de compra-venda sigui
possible ens hem d’emmarcar en els paràmetres de l’intercanvi comercial, un
dels quals és l’estandardització. Crec que creativitat encara és un terme no
colonitzat per aquest significat tan rígid, tan de procés orientat a un
producte que podrà circular per altres aules i que altres docents podran emprar
i sobretot que avaluadors externs podran fer servir per avaluar i sotmetre el
docent. Creativitat pot anar més lligat al que haureu de fer a curt termini:
valorar amb rapidesa una situació en la vostra condició de substituts i generar
idees operatives per resoldre situacions amb rapidesa. La creativitat lligada a
la idea de qualitat que ens permet actuar. El que esmentes sobre la desigualtat
em sembla encertat i hi esticd d’acord. Compte: introduïria - situada en en quartil inferior - una realitat a la que
no podem girar la vista - perquè si ho féssim, no tindríem - Fontich Vicens, X.
(201).
9.
GÜELL Pol – Magnífica reflexió. Situes com a fet molt rellevant en
la tasca docent la idea de comunitat i esmentes que després de meditar-hi
llargament has arribat a la conclusió que el blog ha estat un instrument
realment útil a l’hora de potenciar en vosaltres aquest sentiment. Esmentes,
crucialment, un aspecte que jo crec que és clau: posar els textos a la
consideració pública ens permet saber què pensen i què han après els altres,
però sobretot ens possibilita “la sort de poder
aprendre” dels companys. Aquesta idea de l’aprenentatge dels altres és clau:
actualment els docents es veuen no ja convidats a compartir el que fan sinó
arrossegats a fer-ho i no pas com una
opció orientada a aprendre conjuntament sinó comuna obligació lligada des del
meu punt de vista al control extern. Crec que això és dramàtic i desnaturalitza
un gest (compartir amb els altres, aprendre dels altres) que en la seva
naturalesa original ens humanitza molt però que fàcilment es pot pervertir (des
del meu punt de vista es perverteix) i que es torna un instrument de control
(posar a la disposició dels altres el que fas i penses es torna un Boomerang
per aniquilar els altres, i l’espai públic es torna un espai de risc). Esmentes
el que en periodisme anomeneu “la gran taca negre (sic)”, i m’he quedat amb les
ganes de conèixer més en què consisteix aquesta idea. Esmentes això en relació
al que anomenes “canviar el producte final a meitat del recorregut “ en relació
al fet que no vaig explicar que el lliurament seria a través del blog fins qe
ja portàvem unes quantes sessions: la raó
de no haver-ho dit abans, a principi de curs, és perquè no sabia encara
que us demanaria el retorn per aquesta via; no ho havia fet mai en el màster de
secundària i potser no ho tornaré a demanar mai més, encara que sí que en tenia
una experiència molt positiva a través dels blogs que organitzo en els estudis
de grau (en què em permet gestionar la producció i el retorn de grups de 80
alumnes). Per què no ho tenia clar a principi de curs? Perquè primer volia
saber com éreu com a grup, volia meditar
si valia la pena, volia pensar com adaptar aquest instrument a les dues
tasques que us demanaria, etc. Tu insisteixes a pensar que (a) hi de demanat a
mig fer, i que (b) aquesta consigna implicava necessàriament una modificació
del text; és una perspectiva que no comparteixo; no tinc problema perquè la
mantinguis, crec que el problema és que no és operatiu pensar aquestes dues coses;
portades a la pràctica d’aula implicarien que (a’) el docent abans de començar
ja ho ha de tenir tot pensat, i que (b’) el mitjà fagocita el contingut. En realitat, el docent aprèn a partir dels
alumnes que té al davant, del potencial que hi veu en relació a l’ús de
determinats recursos, i no ha de demanar res que no hagi treballat
necessàriament (en el cas del blog, la naturalesa d’escrit reflexiu de 10
pàgines lletra times 12 a espai 1,5 es mantenia fos quin fos el suport – que
per altra banda no vaig detallar en cap moment, de fet, fins que vaig
especificar el canal de lliurament). El que esmentes en aquest sentit d’adaptar
la planificació a les necessitats del grup és encertat, crec. Compte: un dels conceptes que aconseguirem consensuar
a l’hora de descriure-la, és el - La construcció de les identitats humanes cada
vegada prioritzen - gran taca de negre - la nostre tasca –
10. HERNÀNDEZ Joan – Interessant reflexió.
Comparteixo el que dius sobre l’examen. Estic d’acord que el focus cal
posar-lo a “escriure, llegir, pensar i compartir”. De tota manera, l’examen és
també necessari. Crec que tu planteges una situació que es retroalimenta i que
és el veritable perill: l’examen és molt esquemàtic i memorístic i això fa que
les explicacions també ho siguin; i com que les explicacions ho són, l’examen
no té més remei que ser-ho. Però hi ha moltes maneres de fer exàmens; i les
explicacions de caire memorístic també han de tenir el seu lloc a
l’ensenyament. Crec que el problema és caure en una mena de monocultiu, que no
és bo per als alumnes ni, sobretot, per als docents, que poden tenir-ho tot més
o menys sistematitzat però que els porta cap a un territori mancat de reflexió
i de creativitat. Trobo destacable, així mateix, el caràcter totalment
prototípic de la tasca que recordes: podríem preguntar a molta gent que ens
expliqués alguna tasca realitzada en època escolar i segurament ens trobaríem
amb explicacions semblants. Crec que en aquest sentit la teva reflexió hauria
de seguir indagant i preguntar-se perquè aquest format està tan generalitzat
(no crec que sigui culpa dels exàmens, únicament) i si aquesta tendència s’està
exacerbant o no (jo tendeixo a pensar que en certa manera sí, sota formes
aparentment obertes).
11.
JORGE Eloy – Interessant reflexió. Celebro que el retorn meu t’hagi
servit per visibilitzar davant dels teus propis ulls el que la recerca anomena
“gestos docents” (en el teu cas l’ús de la primera persona) i que t’hagi
reafirmat en la qualitat i claredat del material proposat. Pel que fa a la
darrera reflexió (que podríem resumir en un interrogant: “El retorn, fins
quan?”) esmentes que el retorn, essent un camí de dues direccions que es va
repetint entre el docent i els aprenents, pot esdevenir potencialment una mena
d’inquietant vis sens fi que es reprodueixi fins a l’infinit; deixa que comenci
pel final del teu raonament: afirmes que “aquest intercanvi pot ser molt útil, però alhora ens pot fer perdre’ns en
el mètode (retornar per retornar)”; la qüestió clau del teu raonament és el
terme “mètode”. El retorn no és un mètode, com no hi és el marc comunicatiu on se
situa: la interacció humana. La interacció (en les seves múltiples i infinites
formes, i en el seu caràcter virtualment infinit) és un motor de
desenvolupament social i cognitiu. Quan podem considerar que s’acaba una
conversa (una de les formes més potents i primigènies que pren la interacció)? La resposta és tan simple com
complexa: una conversa s’acaba quan considerem (ja sigui de forma tàcita com
explícita i acordada) que la conversa s’ha d’acabar (per la raó que sigui).
Crec que el millor a l’hora de pensar en el nostre retorn és no partir de
plantejaments de màxims, fer el que puguem amb les circumstàncies que tinguem,
i veure en quin moment el retorn d’una tasca està saturat i ens cal parar i
passar a una altra qüestió que permeti treballar aquells mateixos aspectes
objectes de retorn des d’una altra perspectiva.
12. LARROYA Arnau – Interessant texts, incloent-hi la llarga digressió
autobiogràfica. Escrius tan bé que fins i tot aquesta digressió que no treu
massa cap a res es fa molt entretinguda i agradable. Començo pel final:
“l’estratègia del retorn, encara que suposi escriure molt, em sembla una bona
manera d’ajudar a créixer els nostres futurs alumnes.” Ho celebro: el retorn
per escrit permet articular bé les idees i plantejar diversos plans explicatius
als alumnes en relació als seus escrits. Ja ha quedat clar que escriure implica
la conjuminació de plans diversos i un retorn per escrit pot ajudar a perfilar-ne
millor els contorns. Se m’acut que aquestes paraules finals, en què
reconeixes el potencial de l’escriptura
per guiar millor els alumnes i fer-ho de manera reflexiva, entra una mica en
contradicció amb el que dius més amunt sobre la teva relació amb l’escriptura.
Dius que no t’agrada però que en realitat sí, que t’obsessiona, i que el que no
t’agrada és haver d’escriure de coses banals; em pregunto si et sembla banal
l’escriptura d’aquest comentari al blog. A mi com a exercici no m’ho sembla.
Comparteixo amb tu l’aversió per l’escriptura burocratitzant: és una clara
perversió del sistema, que acaba convertint una de les eines de pensament i
desenvolupament de la identitat professional per excel·lència, l’escriptura, en
una eina de control. Com a docents us tocarà em temo patir aquesta greu
deturpació, de la qual parla Deborah Brandt a The rise of writing – Defining mass literacy (2015). Però hi ha una manera de lluitar
contra l’escriptura que té únicament per objectiu el control burocratitzant (i
que al seu torn s’orienta a escrutar qui podrà conservar la feina i a qui
s’haurà d’acomiadar). A l’escola aquesta manera és escriure textos com a
docents que tinguin rellevància educativa, que contribueixin al desenvolupament
professional (nostre o dels nostres col·leguesd) i a la millora de
l’aprenentatge dels alumnes (ja siguin nostres no d’altres docents). En aquest
sentit, a mi no em sembla que la tasca demanada en aquest blog sigui
burocratitzant sinó que constitueix ja un pas perquè us feu a la idea que el
que feu us ha d’obrir la porta perquè hi reflexioneu, i aquesta reflexió s’ha
de fer en alguns moments necessàriament per escrit; de mica en mica anireu
ampliant el vostre registre de possibilitats d’expressió per escrit.
L’escriptura acadèmica és una d’aquestes possibilitats, gens fàcil però d’un
enorme potencial.
13.
Madí Pol – Magnífica
proposta! És molt important veure efectivament que la diversitat és la norma,
que no hi ha una sola manera de fer les coses, i que hi ha món per tothom dins
uns marges presidits per la humilitat. Això queda molt ben palès en la proposta
que fas. Comences amb unes paraules que revelen el millor aliment per aprendre:
la humilitat per saber veure en els altres motius per aprendre. De les teves
paraules es desprèn que el blog t’ha permès aprendre no només idees lligades a
ensenyar llengua sinó també idees lligades a les persones que hi ha darrere
dels escrits, i que han fet un esforç d’originalitat i enginy. “M'han meravellat l’originalitat i l’enginy de totes i
cadascuna de les vostres aportacions al blog.” És una idea que ressona en molts altres comentaris. Celebro que hagueu
après i que us faci l’efecte que efectivament heu après, i em permeto pensar
que el blog, percebut inicialment com una qüestió perifèrica, com una nosa
sobrevinguda, hi ha contribuït, posant sobre la taula com no podia ser d’altra
manera tensions i aspectes centrals en el procés d’aprendre, molt bonics de
predicar, però molt complexos de portar a la pràctica i que es poden resumir en
dos termes: interacció i escriptura. No és possible el progrés humà sense
interacció, i una forma molt sofisticada que pren la interacció és
l’escriptura. Un dels trets que converteix l’escriptura en important i alhora
sofisticada és que no es redueix a una activitat lingüística que genera un producte
lingüístic (els focus d’atenció de l’escola) per comunicar el que volem dir,
sinó que és sobretot una activitat d’aprenentatge i de construcció d’identitat.
En aquest post estàs construint diversos tipus possibles d’identitat docent,
totes vàlides, però sobretot t’estàs construint tu mateix com a aprenent
observador, creatiu i empàtic. Visca!
14. MANCHADO Laura – Interessant reflexió, magníficament escrita i ben ponderada.
Crec que fas una bona revisió de les posicions adoptades en l’anterior
lliurament, i si per una banda entens la rellevància de matisar alguns dels
punts de vista, per una altra banda justifiques encertadament l’actitud que
adoptes en aquella carta fictícia adreçada a un responsable educatiu. El que
esmentes en el darrer paràgraf m’ha semblat pertinent: acceptes que era un to
inadequat però ho justifiques dient que ho veies com una bona oportunitat, de
les poques que us proporcionen, per expressar amb llibertat total la teva
opinió. En aquest sentit, i ja t’ho vaig dir a classe, l’exercici em sembla
efectivament una expressió molt honesta de les teves idees i dels teus
sentiments envers alguns dels problemes que hi ha al sistema educatiu. Hauràs d’aprendre
a (a) atenuar la severitat del to per aconseguir el mateix: suscitar reflexió
sobre la base d’una argumentació sostinguda en veus autoritzades; i a (b) veure
que el sistema el fem entre tots però no és responsabilitat de ningú pròpiament
(ens el trobem fet i quan “marxem” continuarà funcionant).
15.
MARTÍ
Maria Isabel – Interessant reflexió. Com passa amb els bons
textos m’ha semblat suggeridor i m’ha suscitat diverses consideracions. Començo
pel final: trobo la llista un bon resum de les idees clau del curs. Potser es
podria reduir a una llista de deu elements? El decàleg és un gènere discursiu
molt emprat (n’hi ha un de bastant famós…); em pregunto si alguns dels catorze
punts es poden fusionar (per exemple el punt 4 i el punt 10 sobre
l’ortografia?). Sobre el que dius del retorn que us he fet, celebro que t’hagi
semblat pertinent, necessari i educatiu. Fas referència amb el terme “retret”
al fet que no fes el retorn per escrit a tots els treballs: “Només un retret”, dius; després tu mateixa
acceptes que tu, per exemple, no vas lliurar el text en els termes establerts i
que per tant acceptes no haver rebut aquest retorn. Queda estrany, doncs, que
encara es mantingui el posicionament de “retret”, quedant ja tan ben explicat.
Observem-ho des d’un altre punt de vista: alguns alumnes van decidir que no
enviarien el text el text via blog i jo
vaig acceptar que ho fessin via correu (trobaven molt exposat de compartir un
text públicament, per exemple; després he sabut que alguns simplement no van
lliurar-lo a través del blog per mandra, segons confessió personal dels propis
afectats; agraeixo la sinceritat). És a dir, els textos van ser acceptats,
llegits i avaluats, sense distinció, i el retorn es va fer potencialment a
tothom. Però no tots els textos podien ser valorats de la mateixa manera ja que
alguns anaven aparellats d’un esforç enorme per superar la reticència de ser
textos llençats a l’esfera pública de la classe. I això s’ha de valorar perquè
és entrar en el joc: ho vaig valorar incloent-los en el meu retorn per escrit.
Crec que la feina del docent s’ha de posar en valor, dignificar: una manera de
fer-ho és aquesta; quan l’alumne entre en el joc aquest alumne mereix
consideració. Espero que ho vagis elaborant, ja que és clar que la part de “mut
i xiton” com dius (=acceptació
resignada) encara pesa menys en el teu raonament que la contrarietat de no
haver obtingut el retorn per escrit (i que fa que introdueixis el tema encara
sota l’etiqueta de “retret”); em recorda en certa manera la figura retòrica de
la “preterició”, que consisteix a dir que no diràs tal cosa però acabar
dient-la (tu acceptes el no retorn però ho presentes com un retret, i per tant
en el text queda inclòs com a retret). Per altra banda, no entenc l’afirmació “L'ham en forma de targetes va ser sensacional com
deia un famós periodista. I és clar, alguns van picar”: quin ham deu ser?, i en
quin sentit van picar alguns, exactament? Les coses no són tan complexes i
sinuoses: l’única intenció en repartir unes postals boniques va ser de
reconèixer la feina feta per part d’alguns alumnes; no es reconeixia l’alumne,
es reconeixia la feina; el que han de tenir clar els alumnes que tindreu és que
totes les persones mereixem respecte però que no tots els treballs tenen el
mateix valor, n’hi ha que en tenen molt i això s’ha de valorar. Trobo estranya
l’afirmació “vaig intuir ( o no) el rerefons de la jugada”: bàsicament crec que
el reconeixement públic s’ha de normalitzar. Jo vaig quedar molt sorprès de
veure l’enorme resistència que generava la idea de lliurar els treballs via
blog. A classe això va ser mal humor i agror; però el que hi havia al darrera
era por, por comprensible. Simplement a mi el blog m’anava millor per endreçar
els vostres lliuraments. Aquesta raó havia de ser suficient: tinc més de 150
alumnes. Però no ho va ser. La simple demanda meva havia de ser suficient. Però
no ho va ser: i per una raó que jo no m’esperava i que em va fer pensar. La raó
era la genuïna por d’alguns alumnes de mostrar els seus textos. Això em va fer
pensar en estudis que mostren efectivament que l’escriptura serveix per
comunicar i construir idees (com una finestra al significat) però l’escriptura
també és una evidència de qui som (un
mirall davant nostre). Els que tenien aquesta por estaven demanant-me alguna
cosa, estaven reclamant-me comprensió i ajut, la situació demanava que jo
actués. El que vaig fer va ser posar al centre de la meva atenció una cosa que
era important (l’escriptura com a procés de construcció de la identitat, en
aquest cas de docents) i que no considerava prioritària en començar el curs
(pensava que persones avesades a escriure, com periodistes o llicenciats en
filologia, no experimentarien aquesta por). Crec que per a mi va ser una lliçó
que em vau donar i que he aprovat amb nota. Quan vaig llegir els textos em vaig
emocionar molt, ja que hi vaig veure l’increïble esforç d’alguns; hi vaig veure
també l’humor i l’actitud positiva. També textos amb agror, retraient-me encara
aquest format de lliurament, però entrant en el joc i per tant fent l’esforç de
superar la por. Repartir algunes postals era una manera d’agrair a uns quants
l’esforç; també que haguessin introduït en els seus textos humor i bon rotllo:
era necessari.
16. MARTI Montserrat – Excel·lent reflexió. La comparació entre un procés
d’aprenentatge veritable i una ruta plena de perills, entrebancs, aventures,
retrocessos i avenços no només em sembla pertinent sinó que l’has explicat amb
gran talent. Celebro que interpretis que únicament hi ha aprenentatge si hi ha
transformació, i aquest procés de transformació només es dona quan ens posem a
límit del qui som i del que sabem fer. De vegades pensem que sabem molt una
cosa i ens enutgem quan algú ens diu que la visió que tenim de nosaltres
mateixos no es correspon amb la realitat de les destreses reals. Però sense
aquesta presa de consciència no és possible l’aprenentatge; ara bé: qui és el
maco que s’encarrega del “marron” de dir als altres que no són tan bons com es
pensaven? O que són bons en coses que no consideraven rellevants? O que
identificar les mancances és essencial per créixer i convertir-te realment en una fletxa? Crec que
respons a aquestes preguntes bastant clarament amb el símil de les rutes
perilloses i els corriols feréstecs. Ara bé, em fa l’efecte que fins i tot
quedes una mica a mig camí quan fas referència al dilema que per resumir en
direm de “l’ou i la gallina”. Es reprodueix cada vegada que volem aprendre a
fer alguna cosa: aprenem a nedar nedant però com podem nedar si no en sabem?,
aprenem a anar amb bicicleta anant en bicicleta, però com anar amb bicicleta si
no en sabem? Això es pot aplicar a qualsevol procés d’aprenentatge. En
realitat, hi ha una trampa en aquest plantejament, que tu descrius molt bé en
termes de la fal·làcia que descrius: la trampa és concebre com a dicotòmic el
que és en realitat un contínuum. És a dir, la clau per superar la fal·làcia és
adoptar una perspectiva històrica, de tal manera que el pas de no-saber a saber
es fa per processos de caire motor o reflexiu, en aquest darrer cas que ens
portaran a formar part progressivament de la comunitat de persones coneixedores
d’aquells sabers. L’experiència del blog, en aquest sentit, ha estat un
d’aquests processos desplegats necessàriament al llarg del temps i pel qual
s’han transformat les creences i assumpcions prèvies. El que he observat jo en
alguns casos, aquestes creences anaven de veure el curs que he fet com un
simple tràmit administratiu a adonar-se que calia ficar-s’hi de ple i fent-ho
(quina mandra, tan fàcil com és queixar-se del mal funcionament del màster i de
tasques absurdes i memorístiques (adonar-se que per aprendre hem de posar els
ulls en nosaltres mateixos veure que
això no és és un simple tràmit: ens cal corregir el mal funcionament dels
nostres hàbits (per exemple allunyats de l’ús de les TIC) i veure que les
tasques demanades no són ni absurdes (demanen una reflexió interessant, amb la
força correctora de l’esfera pública -que fàcil és lliurar textos al professor
en comparació!) ni memorístiques (sinó orientades a posar sobre la taula el que
pensem de les coses i per tant la nostra pròpia identitat en construcció). En
aquest sentit, jo crec que el blog i el que ha desencadenat sona la clau per
entendre una de les maneres de crear aquesta afecció de què parlava J.V. Foix:
el repte, l’autopercepció, la crisi, la transformació, el reconeixement, en una
espiral transformadora presidida pel respecte cap a un mateix i cap als altres.
17. MASDEU Pol – Magnífica reflexió. Efectivament, el tema der
l’avaluació és central i tot i això fins i tot en el discurs dominant ens
deixem de banda l’avaluació entre iguals, entre alumnes, fent prevaler d’alguna
manera l’avaluació del docent a l’alumne. Apuntes a un fet clau: essent
l’avaluació molt important, ho és encara més aconseguir implicar els alumnes en
tasques significatives i absorbents, les úniques que garantiran un aprenentatge
transformador. Des del meu punt de vista, és important saber dosificar les
energies, però, i veure que de vegades tasques que impliquen els alumnes poden
sorgir de preguntes ben orientades i ser acotades en el temps; mentre que e
altres ocasions (potser un o dos cops en un curs) estarem preparant un projecte
complex. En aquest sentit, el que esmentes dels gèneres discursius obre un gran
ventall de possibilitats: els gèneres ens permeten treballar les noves
tecnologies associant-les clarament al treball de llengua, com dius.
18.
MATEO Miriam – Interessant reflexió, breu i intensa i alhora d’una
gran amplitud. Hi toques diverses qüestions, de manera molt ben concertada: 1)
la idea d’explorar els textos dels altres però fer-ho encara amb un cert pudor,
com si fóssim intrusos o els espiéssim per un forat, i ho fas com demanant
disculpes (“Reconec la meva
tafaneria”); 2) la idea de l’enorme aprenentatge que es deriva d’aquesta
lectura creuada, en què has après del que els altres han dit i del que jo els
he dit dels seus propis textos remetent-me per poder-ho fer a textos que han
escrit altres estudiosos i formant una cadena per on transiten les idees que et
semblen rellevants Míriam-Sònia-Artur-Xavier-Cassany; 3) la idea del diàleg
entre procés i producte, tan important de tenir en compte i tan difícil de conjuminar, amb la necessitat
de tant en tant d’aturar-nos per mirar el paisatge i el camí recorregut, per
valorar si cal tornar enrere o prendre una altra drecera ( i aquí les imatges
que hi inclous són d’una gran bellesa, he de dir); 4) la idea que el nostre
aprenentatge actual ens serveix per comprendre millor el passat (els comentaris
del professor sobre el Manga que llegíeu) però no per jutjar aquest passat sinó
per projectar-se cap al futur que et tocarà viure i que encara no saps quin serà.
Compte: “Aprofito aquest “paisatge” de què parla
el Xavi per a ensenyar-vos dos que vam pintar la meva germana i jo.”
19.
Miguélez Andrea – una
frase extraordinària: “somos
gotas completamente distintas que saben formar un mismo río”; crec que
captura molt encertadament vàries idees: individualment som molt minsos (com
gotes) i molt diferents, però la suma de tots pot generar potencialment (“saben formar”) una entitat molt més gran, en el
símil un riu, una entitat que es pot associar a termes com “moviment”, “flux”,
“direccionalitat”, etc. i que es resisteix a termes com ara “estancat” al seu
torn pot ser de caràcters molt diversos, tal com explica Jacint Verdaguer quan
compara el Neva amb el Ter o el Llobregat en el seu viatge a Sant Petersburg el
1884: “Lo Neva, com los altres rius d’ací
al nord, és immens, mes llurs aigües s’adormen emperesides, tot caminant; i per
atravessar la Rússia hi estaran més que el riu d’homes que hi envià Napoleon,
la major part dels quals s’hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta
amplària i poc fons i és tal sa calma que un dubta de vegades si caminen avant
o enrere. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells,
mes se mouen, corren i salten i ballen, més no és tot jugar i saltar, sinó que
treballen i ajuden als pobles que s’han assegut en ses riberes i els han
cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix, i, petit com és, a
quatre passos del bressol fa moure les moles d’un molí; Lo Neva mor sens haver
donat moviment a una fàbrica. Com a medi de transport, són incomparables; los
nostres treballen i es dessagnen tant que es queden anèmics, arribant a la mar
sens una gota d’aigua: los altres hi
arriben plens de caudal, com rics marxants al milionari.” (De Tànger a Sant Petersburg, edició
de Narcís Garolera. Barcelona: Tusquets, 2003). M’imagino que aquestes
gotes no només tenim la capacitat de formar rius sinó de decidir quin riu volem
formar o de quin riu volem ser un afluent. Pel que fa a l’esforç per penjar el
material, quan llegim “Lo cierto es que era más bien una mezcla de sensaciones y
miedos para conmigo misma que otra cosa” estem expressant una realitat molt profunda que té a veure amb la clau de
l’aprenentatge: aquesta clau no és ni la intel·ligència, ni les hores d’estudi,
ni el grau d’innovació de les tasques, o el domini que del contingut tingui el
professor, ni tan sols de l’interès per aprendre una cosa o una altra: la clau
és la identitat. En el nostre cas posàvem a la consideració dels altres un text
escrit per nosaltres. Però escriure no és únicament (ni tan sols principalment)
una activitat lingüística sinó una activitat de construcció del coneixement i
sobretot de la identitat. A través de llegir els nostres textos els companys
llegien la nostra identitat i s’obria la possibilitat de l’aplaudiment però
també d’un ampli ventall d’accions des de la consideració burleta a la crítica
destructiva. Tot i així, en afirmar del blog que s’hauria pogut fer “de una mejor manera para otra ocasión, no ha estado del
todo mal como experimento participativo” destaca la manca de concreció (quina és la queixa concreta?), de
fonamentació (a quina raó s’atribueix?) i de suggeriments de millora (quina és
aquesta misteriosa “millor manera”?). Imatges inexistents. Consideració final:
celebro que expressis amb tanta sinceritat que has après molt dels companys: em
permeto pensar que el blog hi ha contribuït.
20. MONTOLIU Laia – Interessant entrada. Celebro l’esforç que has fet per
reunir a través d’enllaços els recursos diversos als quals he anat fent
referència; em sembla clar, però, que és al capdavall un esforç bastant
limitat, que hauria pogut completar-se amb alguna acció realment més elaborada
(una simple llista no ho és malgrat les aparences), com per exemple alguna
síntesi o explicació teva del recurs que posaves a la llista; com que aquest
comentari hauria excedit el límit de paraules, l’opció hauria estat fer una
selecció de recursos comentats; això no només hauria estat molt útil per als
teus companys i companyes (de fet els
recursos ja estan a l’abast) sinó que fent-los hauries demostrat que en
sabies alguna cosa (ara mateix no puc dir ni que en sàpigues alguna cosa ni que
no en sàpigues res, ja que limites a fer-ne una llista). Fas referència, al
principi del text, a la reflexió que hem portat a terme darrerament: “En les
últimes setmanes hem estat reflexionant sobre la importància i el temps que de
dedicació que suposa la correcció en la pràctica docent” (no entenc massa
l’estructura “el temps que de dedicació que suposa”). No recordo que haguem
estat reflexionant sobre aquest fet durant setmanes, encara que sí que en vam
parlar, és clar. Sobretot a partir d’una idea: el retorn que fareu als vostres
alumnes futurs us demanarà un esforç tan gran i tan sostingut en el temps, que
val la pena “socialitzar-lo” perquè el que dius a un alumne pot ser útil a un
altre. Deu haver-hi maneres diverses de socialitzar aquest retorn: nosaltres
n’hem aplicat una, el blog, que tenia en la seva motivació primigènia (tal com
us vaig dir a classe) facilitar-me la gestió dels vostres treballs (en un
univers de més de 150 alumnes al meu càrrec), però que va obrir la porta de
forma inesperada a treballar un altre aspecte de gran importància tal com
demostren els estudis sobre l’escriptura: les qüestions d’identitat docent. En
qualsevol cas, em crida l’atenció que no explicitis res d’aquesta reflexió que
dius que vam fer durant setmanes i que en canvi sí que orientis se seguida la
resta del paràgraf a destacar un aspecte que veig que és molt rellevant per a
tu: el fet que no va haver-hi retorn per escrit a un terç de la classe.
M’aturaré un moment en aquest paràgraf, un fragment complex i sinuós tot i la seva brevetat,
saturat d’un elevat nombre d’incidents. Anem a pams: (1) “A partir del repte
d'aquest blog el docent ens ha permès saciar la nostra xafarderia i conèixer el
retorn d'algunes companyes”: crec que és un comentari bastant extravagant. No
tinc la consciència d’haver “permès” res i menys saciar cap pulsió íntima (en
aquest cas la xafarderia, encara que no sé si parles de la teva o ho fas
extensiu a la resta del grup); segons el DIEC “xafarderia” és “indiscreció,
intimitat, murmuració, que es fa córrer”; em sembla un terme una mica fora de
lloc per descriure el que el blog possibilitava: simplement accedir als textos
reflexius dels companys i companyes i al retorn que jo vaig fer-ne, sense les
ressonàncies mòrbides que tu insinues; (2) “malauradament ens hem perdut el de
més d'un terç de la classe i això ha provocat diferències entre l'alumnat”:
crec que és una inexactitud bastant fora de lloc. Vaig acceptar tots els
textos, fossin enviats via blog o fossin enviats via correu electrònic; aquí no
hi havia diferència entre alumnes. Vaig fer un retorn de tots els textos
rebuts; aquí no hi havia tampoc diferència, encara que sí un detall: els
alumnes que el van fer arribar via correu havien de demanar hora de tutoria. Finalment,
alguns retorns van ser per escrit i d’altres via oral: aquesta diferència volia
clarament reflectir que no tots els alumnes havien fet un lliurament en les
condicions que jo vaig dir i que, lògicament, no tots podien obtenir el mateix
retorn. Entenc que el més important per a tu sigui que t’ho has “perdut”; però
en realitat la intenció era que veiéssiu que quan feu de profes heu de
dignificar la vostra feina i el vostre esforç; (3) “Com a mínim hi ha hagut la
sensació que el retorn no era, ni pretenia ser, universal”: crec que és una
insinuació maliciosa. Què deu voler dir aquest “com a mínim”? I què deu ser el
“màxim”? El mínim o el màxim de què? Ja m’he perdut. Per altra banda, parlar de
sensacions desarma la contra-argumentació: efectivament les sensacions són
lliures, cadascú pot tenir les que vulgui. Ara bé, l’efecte resultant que
aconsegueixes és el de “dir una cosa sense dir-la”: el que vens a dir és que el
retorn que jo feia no tenia intenció de ser per tothom i que això es feia sense
criteris clars, responent per tant a favoritismes. Res més allunyat de la
realitat; però és clar, com que és una “sensació” teva (com dius, encara que hi
poses un inquietant article: parles de “la” sensació, no de “la meva” o de “la
sensació d’uns quants”, insinuant un sentiment general i compartit), com que és
una sensació, res a dir. (d) “I això sobta amb les idees preconcebudes que es
tenia sobre l'exercici de la docència, encara més des d'una institució
pública”: una conclusió inquietant. Aquí hi ha una idea que et sobta: però no
dius quina, et limites a fer servir un recurs anafòric, un demostratiu: “això”,
que faria referència a alguna afirmació dita anteriorment. A què fa referència,
aquest “això”? Què és el que sobta? HI ha dues possibilitats: (i) això = una
sensació – la sensació que tens segons la qual “el retorn no era, ni pretenia
ser, universal”; (ii) això = una realitat
factual – “el retorn no era, ni
pretenia ser, universal”; dient (i) estàs comunicant (ii) en realitat, que
hàbil. La insinuació encetada al punt (c) de més amunt arriba finalment a una
mena de conclusió lleugerament inquietant: et sobta encara més tractant-se la
universitat on estàs cursant el màster d’una institució pública, insinuant que
com a institució pública està faltant als seus deures d’equitat. El joc
d’equilibris és francament remarcable; finalment (4) hi ha un comentari
sarcàstic de tancament: “Seguim aprenent.” El plural d’inclusió em crida
l’atenció (suposo que no és majestàtic, encara que mai se sap). El situaré en
els límits de la persona que escriu el text, o sigui en referència a la teva
persona; la pregunta que em formulo és: Què és el que segueixes aprenent?
Aprens que dura i injusta que és la vida, amb professors que fan retorns a
alumnes de manera aleatòria saltant-se escandalosament les seves obligacions
d’equitat i respecte per a tothom? La perífrasi durativa incrementaria el
sentit d’injustícia que es va perpetuant: segueixes aprenent coses que no
hauries d’aprendre, però són aquí, maquiavèl·licament reproduïdes en els
estudis del màster i concretament en aquesta assignatura i concretament en el
retorn que us he fet. Bé, la intenció era que aprenguessis alguna altra cosa,
no sé. Finalment, em crida l’atenció la manera que tens de presentar el retorn
realitzat: el situes en el marc de l’opinió, basant-te en un argument espuri:
el fet que jo empro les expressions “hi estic d’acord” / “no hi estic
d’acord”. Afirmes que aquestes
expressions serien més propis de l’ús informal, situant per extensió (aquest
tipus de recurs retòric s’anomena sinècdoque) els raonaments que dono també en
la informalitat (i per tant en el que no té validesa acadèmica). Seguidament
fas una afirmació interessant: “Sempre havia entès el retorn o la correcció com
una eina que aporta valor a allò que has fet, t'ajuda a avançar o millorar un
text, t'indica on hauries d'afinar més una reflexió, aportar més dades per
defensar una argumentació i, si es fa en positiu, fins i tot remarcar els punts
claus del text. Entenent que la clau és la qualitat del treball i l'interès de
l'alumne, o del grup, no hi trobava l'espai per a l'opinió personal del
professor”. Dic que és interessant
perquè això que afirmes que és per a tu el retorn o la correcció és exactament el que he fet:
observi’s que no estic dient que la meva intenció era fer això: afirmo que ho
he fet. El recurs al “hi estic d’acord / no hi estic d’acord” que a tu et
serveix per desplaçar tota la meva
argumentació cap al que és informal i irrellevant és massa feble, no se sosté.
Però celebro que tu també pensis que el reton ha de consistir en això. Com se
sol dir: “buenu, algu és algu”. Però en canvi tu corones la teva argumentació
amb una nova i inquietant conclusió: “És interessant l'escletxa que s'obra en
aquest sentit”. En bona lògica, aquest final queda com una insinuació poc
explicada. Entres en matèria, com dius, bastant avançat el comentari, però et
dona temps a incloure una llista interessant de recursos. La imatge fa justícia
al to general de la teva entrada. Compte: que s'obra. No m’explico la posició
adoptada en aquest comentari i he de confessar que m’ha sorprès un exercici tan
perseverant per, com qui no vol la cosa i com de passada, donar una imatge tan
tergiversada del que ha estat l’exercici proposat en aquesta breu assignatura;
he de dir, però, que el món de la docència és molt ampli i estic segur que hi
trobaràs el teu lloc.
21.
PEREÑÍGUEZ Aldara - Interessant. Quan dius “no m’agrada massa la
tecnologia” és important que vegis no tant el blog (hauria pogut ser qualsevol
altre recurs) com el que el blog ha possibilitat; ha possibilitat entre altres
coses posar sobre la taula (a) la necessitat de disposar d’una producció
extensa accessible i ordenada; (b) el problema de saber quin és el moment
millor de donar la consigna (alguns argumenten que s’ha de dir tot abans de
començar; alguns argumenten que de vegades fins que la tasca no està en marxa
no veus que una determinada consigna pot tenir sentit i ha de ser introduïda);
(c) la por de posar a la disposició pública (dins el grup) textos escrits per
nosaltres i per tant la dimensió de l’escriptura com a construcció de la
identitat; etc. Per què tot això és important? Perquè les persones que
considereu que no us agrada massa la tecnologia heu de veure que l’important no
és la tecnologia sinó el que heu d’ensenyar i de quina manera la tecnologia hi
pot ajudar. Voldria esmentar una altra
qüestió: la referència que fas a l’ortografia; com bé dius, no és el més
important de la llengua encara que sí que és important; és un argument que
desenvolupes també en l’interessant text del primer lliurament; però compte: en
aquell text hi vas fer 18 faltes (les vaig comptar, potser me n’he deixat
alguna) i si hi dividim les 3589 paraules que vas escriure et surten unes 200
paraules per falta; no és massa (els alumnes de grau d’educació primària i
infantil que treuen les millor notes aconsegueixen també les millors marques,
al voltant de 700, 800 , 1000 o 2000 paraules per falta en textos semblants;
els que aproven just treuen unes 120 paraules per falta, no gaire lluny de la
teva marca). Crec que has de vetllar aquest aspecte i vull penar que ho podràs
fer sense problemes. Compte: sobre les
que tingués – suggerències.
22.
PRIETO Sònia – Interessant
reflexió i bonic poema. Comparteixo la teva posició sobre la necessitat dels
motlles per a l’aprenentatge i per poder-los trencar i créixer. Aquest ha estat
un debat molt ampli a l’escola que es podria resumir en un dilema: “a) per què
puguin aprendre a fer anar X, cal que primer donar als alumnes nocions de X?, o
bé b) aprendran les nocions de X tot fent servir i aprenent a fer servir X?”,
on X pot ser qualsevol contingut. Crec que depèn en part dels estils
d’aprenentatge i la idiosincràsia de cada alumne; el millor és un equilibri,
com sembla que apuntes. Interessants reflexions sobre les pràctiques vernacles;
retornant a la idea inicial, diria que justament la Mei no se sent identificada
l’escola perquè en termes generals se situa més al punt a) que no pas al punt
b), encara que hi ha de tot.
23.
ROCA Adriana – Magnífica reflexió. En primer lloc he de dir que és un
text molt ben escrit: clar, ben
articulat i amb matisos rics i pertinents. Celebro que valoris tant el meu
retorn i que consideris que ha estat útil per la marxa del curs; lamento haver
fet un retorn massa breu potser a la teva aportació. Crec que quan fas
referència al procés d’elaborar el blog la claves al 100%: fas una bona
descripció de les reaccions (“sorpresa, contrarietat i disgust generalitzat”) i diagnostiques amb encert
un dels problemes que hi ha al darrera (“tem molt acostumats a dirigir els
escrits únicament al professorat i no pas a compartir-los amb els
companys/es”); també destaques el fet que aquesta reacció no va ser minimitzada
per mi (“Vam dedicar-hi una classe sencera a parlar-ne!”: i t’asseguro (ja ho
comprovaràs quan hagis de desfer baralles de pati a la classe) que gestionar
queixes en sessions improvisades no és fàcil: no sé si ho vaig gaire bé, vaig
quedar bastant disgustat i ara que no ens llegeix ningú et confesso que en
algun moment d’aquella sessió em van venir ganes de fugir cames ajudeu-me. Però
la queixa em semblava reveladora d’un fet important (estudiant àmpliament per
la recerca i que jo tinc molt present sempre però que em va enganxar com se sol
dir “en calçotets”: el fet que un text ()seguint la metàfora de la professora
Montserrat Castelló) és alhora una finestra (als significats, a la comunicació)
i un mirall (i que com a tal ens retorna una imatge de qui som); la part de la
finestra es treballa molt (el text com a entitat lingüística) però la part del
mirall es treballa molt poc (el text lligat a la construcció de la pròpia
identitat). La queixa arran del blog m’explicava molt de vosaltres com a
aprenents: els contraris al blog, pensant-se que feien una cosa (queixar-se de
la manca de previsió del professor, de l’inadmissible canvi de consigna, de la
merda de màster, etc.) en realitat sense saber-ho n’estaven fent una altra:
comunicant la por de posar un text / la pròpia identitat a la consideració dels
altres. Vaig anar-me’n a casa amb el cor encongit per la sessió dedicada al
blog, però amb la intuïció que demanar el blog (inicialment un simple recurs
per ordenar els lliuraments dels meus gairebé 200 alumnes) havia estat un gran
encert, que podia posar al centre no només la idea que escrivint aprenem el
contingut (text=finestra) sinó que escrivint aprenem millor a veure qui som i
qui hem d’arribar a ser (text=identitat). L’encertes quan dius: “Tots aquests
recursos, actituds i maneres de fer s’haurien perdut si l’exercici només
s’hagués dirigit al professor”; el pensament a què et remets escrit per la
nostra companya Montse Martí (“aquesta assignatura ens ha sacsejat més del que
estem habituats com a alumnes”) captura ni més ni menys que la intencionalitat
que jo tenia en fer-vos classe, que tinc sempre quan faig classe i que he
tingut quan he fet classe a alumnes de l’ESO durant 20 anys. I celebro que la
cita amb què tanques l’escrit, corresponent al treball amb ortografia, t’hagi
estat útil. Crec que la clau perquè això funcioni és que tots els que
participem en el joc (docents, alumnes,
famílies, inspectors, polítics) vegem que estem en procés d’aprenentatge; això
no sempre passa.
24. RODRÍGUEZ Artur – Excel·lent text. Trobo que amb molt d’encert has sabut
focalitzar en un dels aspectes que t’han interessat del que hem treballat en
aquesta assignatura i que n’has extret un conjunt d’idees molt ben articulades.
Celebro, en aquest sentit, que t’hagi interessat el que exposo sobre el treball
amb el cinema, una aproximació que considero original meva, ja que he vist treballs
(a) que comparen la versió en cinema i en llibre d’una obra, o (b) que exploren
els símbols d’una obra concreta o d’una pel·lícula concreta per separat, però
he vist treballs (c) que articulin aquesta exploració a partir de la comparació
entre dues obres diferents, establint-hi ponts i situant els alumnes en el pla
temàtic (interpretació en l’eix simbòlic) més enllà del pla cronològic
(identificació en l’eix temporal). Crec que has capturat el sentit i l’immens
potencial que té treballar aquesta línia i espero que quan hi treballis amb els
teus alumnes, amb el teu enorme bagatge d’estudis teatrals, mantinguem la
comunicació i em diguis quines troballes has experimentat. Celebro que trobis
un paral·lelisme entre la teva experiència de l’obra de Shakespeare i la
pel·lícula que jo proposo als nanos de treballar i subscric la idea fonamental
que esmentes: “és imprescindible oblidar el paternalisme que de vegades portem
incorporat, potser sense adonar-nos-en, i enfrontar als alumnes a obres de
qualitat.” Quan dius que aquesta obra que vas anar a veure quan anaves a
l’institut et va canviar la vida, se’m posa la pell de gallina: és ben veritat
que pot passar. Com que no sabem quan passarà, per quina raó, amb quins
alumnes, amb quina tasca, o en quin moment, potser l’únic que ens resta de fer
és assegurar que el que fem sigui educatiu per a nosaltres almenys..
25.
RUANO Begoña – Magnífica reflexió. El recurs a l’entrevista a una
alumna de secundària (real? M’he quedat amb les ganes de saber-ho ja que he
comprovat que l’enllaç no funciona) és molt interessant per situar el focus
d’atenció en els processos de recepció dels propis alumnes: quina mena de
retorns els fem?, de quina manera podem fer que els nostres esforços com a
docents siguin rendibilitzats al màxim?, com guiar sense necessàriament
eliminar les notes?, i a la inversa: com fer que el retorn sigui formatiu més
enllà de la nota final? El que expliques seria com una mena d’horitzó ideal al
qual ens hem d’encaminar persistentment en una ruta que dura tota la nostra
vida professional: és a dir, com passa amb l’horitzó, no hi arribarem mai, però
ens serveix per guiar-nos i incorporar una certa direccionalitat a les nostre
passes. M’ha semblat original el recurs a la carta a uns docents, i sobretot el
que valoro és que empres un to de modèstia. Efectivament, la tasca de docent és
complexa i com a tal pot ser resolta de maneres diverses i totes elles
satisfactòries, ens convé no ser maximalistes. És important que no pensem que
ja tenim la resposta, que ja sabem com fer-ho, perquè aquesta resposta i aquest
saber poden variar de persona a persona, de situació a situació, i en una
mateixa persona pot anar variant al llarg dels anys, i en tots els casos ser
respostes i sabers vàlids. Crec que el que els dona aquesta validesa és
precisament la consciència que són sempre provisionals, que els elaborem sempre
des de la humilitat, que els organitzem i els portem a terme des de una certa
assertivitat, i que ens ajuden sempre a desenvolupar-nos professionalment i
personalment i a gaudir de la nostra feina. Compte – debemos renovarnos constantemente,
adaptarse.
26.
TEJADA Natalia – Bona reflexió. Crec que l’encertes totalment quan
reivindiques un tracte igualitari entre persones de procedència diversa i
diferent de la considerada central, que són els estudis de filologia. En les
teves paraules hi veig un matís interessant: aquest tracte igualitari és una
construcció que hem de fer entre tots i consideres que això s’ha aconseguit
almenys en part al llarg del curs, en què s’ha vist una millor predisposició i
un sentiment de comoditat a l’hora d’exposar la pròpia opinió per part dels companys
i companyes. Fas una reflexió interessant quan esmentes l’ús de les TIC:
emprar-les de manera significativa depèn de la matèria que vulguem ensenyar; és
a dir, segons el teu raonament hi hauria matèries més agraïdes i susceptibles
de fer-hi servir les TIC (poses l’exemple de la literatura) i d’altres de menys
agraïdes (curiosament hi poses un exemple que no és de llengua, les equacions).
Evidentment, jo no podria estar més en desacord amb aquest plantejament, que
coincideix amb la posició del conferenciant i professor (convidat al Màster)
Jordi Marrugat quan afirma que la innovació (a través de projectes de treball o
del que sigui) es pot lligar a l’ensenyament de la literatura però no a
l’ensenyament de la gramàtica, que presenta com a indefectiblement lligada a la
transmissió del coneixement basada en la simple explicació del professor. Jo he
intentat demostrar en els més de 50 treballs acadèmics (articles, capítols,
llibres, ressenyes, material pedagògic; si vas al meu ORCID te’n podràs
descarregar http://orcid.org/0000-0003-1095-1363) que això no és així, i que el veritable
repte és que totes les subàrees lligades a l’educació lingüística (escriptura,
gramàtica, literatura, ortografia, etc.) es poden treballar sobre els mateixos
principis: la interacció a l’aula, l’activitat per aprendre, la recollida de
dades per discutir, l’explicació als altres del que fem, etc.; i aquí hi entra
sense problemes l’ús de les TIC; la clau, doncs, no resideix en les TIC mateix
ni en la natura de la matèria, sinó en les tasques que els proposem. Finalment,
fas referència a la idea d’identitat; ho trobo molt encertat; efectivament,
crec que és clau; tu potser la situes en relació a una allau de coses que
representa que heu de dominar, i qualifiques aquest fet encertadament de
“agotador i abrumador”, orientat a un objectiu tan titànic i totalitzant com
estúpidament quimèric i destructiu: el de ser una mena de “superdocent”, com
dius encertadament. Jo potser crec que la
clau de la identitat és una posició reflexiva i crítica, que ajudi a tenir un
lloc al món de la docència, una assertivitat i alhora humilitat que ens permeti
créixer professionalment i personalment, no només sobreviure, que ens permeti
saber on són les coses importants i detectar “quan ens volen vendre la moto”
(en termes col·loquials) i ens demanen coses que simplement no són possibles
d’aconseguir. Donar-ho tot sí; implicar-nos amb la tasca educativa sí; saber
identificar els xarlatans també: fer de professor també implica això. Compte: Este hecho, hace que no contemples - una aplicación
adecuada de las TIC en el aula, puede ser una - ciertas actividades que se
prestan más a realizarle con ayuda de.
27.
TORRENTS Albert – Interessant reflexió que ajuda a contextualitzar el
sentit del diàleg exposat al lliurament anterior, el qual prenia com a referent
el text de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de C.
Despuig, autor del Renaixement. De l’explicació que fas m’ha semblat
especialment rellevant la importància que cal donar al format diàleg, que ens
permet integrar diverses perspectives per tal de fugir de les veritats
absolutes, i especifiques que “del professor (o
dels continguts)”. Totalment d’acord: en aquest sentit el diàleg ha constituït
des de l’antiguitat clàssica fins a l’actualitat un instrument per ampliar la
nostra mirada del món i relativitzar les posicions de tots els participants.
Crec que és per això que té tant d’èxit sempre el gènere de l’entrevista, un
intercanvi dialògic que es treballa des del meu punt de vista encara poc a
l’escola. Destaques que el més important del diàleg és que ens ajuda a evitar
que les veritats absolutes eclipsin el procés d’aprenentatge (que tu consideres
que és “allò que de veritat importa”). Crec que parles poc, però, de quines
serien les condicions perquè això passi; els estudis d’anàlisi del discurs
senyalen que el més important és que un torn (la intervenció d’un dels
participants) no cancel·li el torn següent sinó que el possibiliti i l’animi.
Això crec que ens hauria de fer pensar en quines condicions poden fer que
existeixin “torns que possibiliten el diàleg” o “torns que el cancel·len”. Jo
crec que una condició és tenir ganes d’escoltar el que diuen els altres: un fet
que he comprovat molt a l’aula del màster és que els alumnes teníeu ganes
d’escoltar què pensaven els altres (més al final que al principi) i això ha
possibilitat diàlegs de qualitat. Crec que això s’ha d’extrapolar a les aules
d’ESO, en què els alumnes tenen més ganes de dir-hi la seva que no pas
d’escoltar els altres. Un exemple de torn que cancel·la és la resposta
formulada per tu “Espanya s’hi val?” a la pregunta formulada per mi “Països on
hagueu viscut, per exemple a l’Àfrica” en el joc sobre experiències viscudes.
La teva pregunta-resposta era un comentari “boutade”, un divertimento, com
t’agrada dir, en un context no orientat de fet a establir diàleg sinó a
participar en el joc; era el que en diem “una sortida de caveguet, divertida”.
Però encapsula bé què significa una contribució que no possibilita sinó que
cancel·la, del tipus que es donen sovint en pseudo-diàlegs entre persones, que
són més una exhibició impúdica i granítica de la pròpia posició que un
intercanvi d’idees sobre la posició de cadascú. Un dels trets dels torns que
cancel·len és el recurs a l’humor i la ironia, que deixen l’interlocutor
paralitzat: si avança per rebatre la posició
el to d’humor el desqualifica; l’opció de no fer-ho fa que la tesi
s’imposi per “incompareixença”. Se suposa que situar Espanya com a país africà
conté una càrrega valorativa negativa concreta, lligada a termes com
“endarreriment”, “corrupció”, “manca de democràcia”, “incultura”, “atavisme”,
etc. La veritat és que malauradament és ben veritat que aquests termes es poden
aplicar a l’Àfrica, encara que no tant pels mèrits propis com pels mèrits dels
països (incloent-hi Espanya i uns quants països europeus més, sobretot França i
Anglaterra) que hi han exercit (i encara ho fan a pleret) una persistent
pressió extractiva bastant devastadora, que ha deixat com a herència
precisament “endarreriment”, “corrupció”, “manca de democràcia”, etc. Els que
estimem l’Àfrica hem après a veure-hi l’ànima de la humanitat, tal com ens
ensenya a fer el gran Ryszard Kapuściński. Com a europeu sento vergonya de
l’immens i potser irreparable mal causat i també de la paradoxal immensa
capacitat de la gent d’aquest continent per donar desinteressadament i per
protegir el foraster (és el lloc del món per excel·lència on la gent que no té
res t’ho dona tot, perquè saben que sense això, al mig de situacions extremes
com les que han de viure habitualment lligades a la duresa del clima, tota sola
una persona mor). Ja sé, Albert, que la teva intervenció era una facècia i una
jocositat (dos termes que empres encertadament per qualificar el teu diàleg
sobre la llengua), però per a mi obre la porta a reflexionar què volen dir
afirmacions (que comparteixo) com ara “la diversitat d'opinions dels
protagonistes confirmen l'absència d'una veritat única (poliperspectivisme
renaixentista) perquè aleshores es poguessin tractar temes delicats moralment i
legislativament” o “és important veure com aquesta diversitat d'opinions a
l'aula ens pot ajudar per construir un coneixement a partir del tractament de
diversos temes des de perspectives diferents”. Efectivament: dins de l’aula (i
també fora, és clar) ens cal estar a l’aguait ja que, com diu el periodista Jorge Marirrodriga, “en cuestiones de civilización hace tiempo que prestamos oídos a quienes
o bien desprecian el diálogo o prostituyen el término para esconder su propia
ambición dominante.”
28. VALDIVIA Miquel – Interessant.
Celebro que les sessions que hem compartit en aquesta assignatura t’hagin
semblat profitoses i reflexives. Encetes el teu text reflexiu expressant una
certa contrarietat pel retorn que et vaig fer, en què et remarcava que no
detallaves qui deia allò que tu refutaves en el teu text. Aquesta estratègia és
coneguda retòricament com a “strawman argument”: consisteix a (a) presentar una
posició i (b) mostrar-s’hi contrari; no hi hauria cap problema si no fos pel
petit detall que mentre que en relació al punt (b) mostrem tota mena de detalls
i argumentacions, en el punt (a) hi posem molt pocs detalls: no especifiquem ni
qui afirma això, en quin treball, quan, en quins termes; el mecanisme ens
permet presentar de manera bastant mancada i poc fonamentada la posició que
volem rebatre per tal de facilitar la nostra posició, enfortir-la i
presentar-la com a òbvia i única possible. Tu mostres sorpresa perquè et vaig
retreure que en el punt (a) fossis tan poc explícit i argumentes que no vas
entendre que haguessis de fer un text de caràcter científic sinó una reflexió
personal. És ben cert que no vaig demanar un text de caràcter científic sinó un
de personal: però també en un text de caràcter personal, si contradius alguna
idea has de facilitar al lector pistes sobre quina idea és aquesta (com ara qui
la diu, on se’n pot trobar informació, etc.) de tal manera que facilites al
lector la feina d’entendre millor la teva posició i els teus arguments. I
operar d’aquesta manera no és encaminar el text cap a un escrit científic. És
una simple qüestió diria que de democràcia: tothom té les seves idees, cadascú
defensa el que vol, i presentar amb claredat tant les posicions pròpies com les
posicions contràries és mostrar al lector totes les cartes, sense intenció de
convèncer-lo, però sí de mostrar que el que diem és plausible. Jo intento fer
aquest exercici en un article que crec que ja et vaig esmentar i que trobaràs aquí, publicat en una revista de Boston (Mass), l’epicentre de la lingüística
formal i generativista, i on defenso les meves posicions socioculturals; ho
faig ensenyant totes les cartes, les posicions pròpies i les contràries, per
argumentar per què crec que la lingüística formal té mala peça al teler en el
camp de l’ensenyament de la llengua i per què crec que la perspectiva
sociocultural és més potent. Malauradament és àmpliament sabuda la tendència al
“strawman argument” dels defensors dels postulats chomskyans (que al seu torn
es presenten invariablement com a víctimes d’atacs): te’n podria donar més
referències, però n’hi haurà prou que et miris el primer i llarg capítol (90
pàgines de E. Bernárdez (2008) El lenguaje
como cultura (la nostra companya Adriana Roca en parla al blog, és un bon
llibre). L’objectiu no és assumir que hi ha una única veritat, que és la meva,
sinó aportar una argumentació plausible, en un debat permanentment obert en què
segurament tothom té part de raó, i alhora defensant que per a l’escola hi ha
perspectives més plausibles que d’altres. Estic completament d’acord amb la
teva inquietud de fons: la necessitat que els futurs docents (alguns companys
teus a la classe) que no han fet filologia es posin les piles, perquè no és
acceptable que no hagin fet lingüística. Això és cert i aquí sempre m’hi
trobaràs. Crec que el debat sobre l’ensenyament de llengua no es pot comprendre
d’una manera fina si no s’ha estudiat lingüística i aquesta és una mancança que
cal resoldre. Fent d’advocat del diable diré que això és de fet bastant vàlid
per a tothom: per exemple, jo no he fet estudis teatrals, i en canvi em consta
perquè hi ha estudis que així ho corroboren d’una manera contundent, inequívoca
i demolidora, que el teatre té un potencial bestial per ensenyar llengua. Crec
que és una mancança molt greu que tinc. Hi vull posar remei i quan trobi temps
aniré desenvolupant aquesta cuqueta que tinc. De moment, faig el que puc per
exemple amb les lectures dramatitzades que us he fet, en què m’he entrenat
bastant (no sé si ho vau notar…). És clar que no n’hi ha prou, però faig el que
puc. Amb els teus companys que intentin entendre millor com funciona la llengua
o les diverses perspectives des de les quals estudiar-la els passarà el mateix:
necessitaran temps i tu hauràs de tenir paciència. Tu també necessitaràs temps
per ampliar els teus horitzons (per exemple entendre millor la literatura
medieval o del segle XIX, que també hauràs d’ensenyar) o fins i tot per revisar
algunes assumpcions (la llengua és dins? La llengua és fora?) potser no tant
assumint que hi ha una resposta sinó separant la teoria (un constructe
cultural) de la realitat (la teoria no és la realitat sinó un model explicatiu
d’aquesta realitat generat per l’ésser humà operant en comunitats de discurs i
discussió). Com suggereixes al final del teu escrit, espero que trobem en el
futur nous espais per al diàleg; tu ja saps que les portes per a mi sempre
quedaran obertes.
29.
VILÀ Marta – Interessant reflexió. He de dir que la selecció
d’imatges és senzillament magnífica i revela haver meditat amb una certa
intensitat, abans. Hi ha diverses afirmacions que trobo destacables: (1) “Llàstima que hagués sorgit [el blog] com una proposta tan poc
consensuada” – és una afirmació que revela una actitud de molta discreció per
part teva, i les persones discretes i observadores (ja et vaig dir que m’ho
semblaves, sempre atenta, però des d’un pla discret, al fons de l’aula, amb més
ganes d’escoltar i aprendre dels altres que de dir-hi la teva, com per
prudència) feu servir paraules que atenuen com ara “sorgir [en aquest cas de
l’aula]” en comptes de “imposar [en aquest cas el professor]”; en realitat el
blog no va sorgir sinó que va ser una proposta meva de treball i no per ser
discutida sinó que la vaig forçar i imposar; crec que una vegada s’ha vist quin
era l’objectiu i el mecanisme la gent s’ha adonat que jo tenia més coneixements
de (a) el moment en què ens trobàvem (a les portes de lliurar un treball
escrit), (b) la funcionalitat de l’instrument (endreçar bé els materials si se
seguien unes instruccions clares – a sota reprenc aquest punt), (c) la
intencionalitat d’aquesta forma de lliurament (apuntar a l’escriptura com a
quinta essència dels processos d’aprenentatge i construcció de la pròpia
identitat – a sota reprenc aquest punt). (2) “[el blog} ens oferia la
possibilitat de compartir els retorns i traçar, així, una cartografia de
l'assignatura” – és una manera molt plàstica i encertada de valorar el
potencial enorme del blog (i segurament d’altres plataformes semblants) per (a)
posar els escrits a l’abast de tothom de manera endreçada, (b) accedir-hi
establint-hi relacions, (c) i fer-ho a partir del retorn del professor.
Consideres que aquesta forma de fer el retorn “és un dels recursos valuosos que
poso a la motxilla”. Celebres el retorn col·lectiu centrat en dos eixos: la
diversitat de persones que heu conformat el grup (reflex dels alumnes que
tindreu) i la tensió entre mirades diverses totes amb la seva part de raó, però
algunes més properes a la tasca que us caldrà fer (és evident que el domini de
certs continguts us serà necessari i alguns haureu de treballar per
familiaritzar-vos-hi més que n pas d’altres); (3) “m'he qüestionat quin deu haver
estat l'objectiu de fer un retorn tan desequilibrat” – et refereixes
evidentment al fet que no et vaig fer el retorn que mereixies; vaig decidir que
acceptaria de fer el retorn a tothom, enviessin els textos pel blog o per
correu; però vaig decidir i vaig esperar que tothom veiés que només faria el
retorn per escrit a aquells que haguessin enviat el seu text pel blog, que
participessin en el joc que jo proposava malgrat les “pors” i “angoixes” que
podria suposar posar el text a la consideració de tothom. La pregunta que et
planteges és per què tu no vas rebre aquest retorn; crec que hi ha vàries
possibles explicacions: (a) tu no vas penjar el comentari en el blog; (b) tu
vas penjar el comentari però no hi vas posar l’etiqueta del teu nom, cosa que
invisibilitzava el teu text; i (c) tu vas penjar el comentari amb l’etiqueta
correcta. Si la resposta correcta és (a) jo vaig actuar encertadament fent-te
el retorn oralment; si és (b) tu la vas espifiar i per tant et vas quedar sense
comentari; si la resposta correcta és (c) la vaig espifiar jo; no recordo la
circumstància concreta i si ens trobem davant de (a), (b) o (c); he anat a
favor de l’alumne i t´he penjat al blog el retorn corresponent a aquest
document.
30. VILELLAS Nuria – interessant reflexió. Agraeixo la sinceritat quan
manifestes que el blog et va fer mandra, encara que em sembla que no tries la
paraula adequada: “em fa fer ‘molta
mandra’ (…) per la meva abnegació a les tecnologies”; segons el DIEC2 el terme
“abnegació” fa referència a “sacrifici voluntari” (habitualment es fa servir un
terme de la mateixa família, “abnegat”, com a sinònim de “implicat”); crec que
el que tu vols dir és just el contrari, no? De fet, suposo que entens que
precisament per això (perquè l’ús de les TIC ens pot fer mandra) ens convé
posar-nos-hi, sabent que el més important no és l’ús en si que en fem sinó el
rendiment que en traiem en termes d’activitat significativa i pertinent. Consideres
que exposar el treball al grup classe era un desencadenant del blog però
afirmes que no et preocupava (encara que reconeixes que generava pressió extra:
“quina pressió!”) perquè ets conformista; esmentes un misteriós judici interior
que vas emetre sobre el blog, i encara que no l’expliques ja m’imagino que vols
dir que no et semblava massa bé. Celebro
que ara vegis que sí que va ser útil disposar d’un instrument per compartir i
aprendre entre tots i he de dir-te que el text que vas escriure sobre els dos
docents em sa semblar in encara em sembla una gran reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada