dijous, 21 de febrer del 2019

Jazz o res


Max Kaminsky, Lester Young, George Wettling, Hot Lips Page, Charlie Parker, Lennie Tristano. Birdland, NY, 1949.


M'agradaria parlar del jazz. Sí, aquell estil musical de finals del segle XIX nascut en el si de les comunitats negres dels Estats Units, que es caracteritza per tenir una estructura i uns acords sobre els quals els músics van improvisant i entrant en diàleg. Però el jazz és molt més que això, perquè  va més enllà de definicions objectives i historicistes: el jazz és un llenguatge musical portat a l'extrem de la connotació, més pròpia del llenguatge poètic que no pas del formal. Però això què té a veure amb el nostre màster, amb l'ensenyament i aprenentatge de la llengua? Doncs… el jazz ho és tot.
El món del jazz, amb el qual tinc una profunda relació d'amor-odi les 24 hores del dia, m'ha fet veure que aprendre'l i sentir-lo és igual d'equiparable que el fet d'ensenyar català a estudiants no de llengua estrangera, sinó de la mateixa llengua catalana. I aquí, en aquest espot publicitari que transcric, hi apareixen els mots clau que s'aniran desenvolupant al llarg de l'escrit, que en resum és el següent: "si no costa, no és jazz" (https://www.youtube.com/watch?v=-5cH5vwlgI0), com deia el 2014 algun il·luminat publicista del Voll Damm Jazz Festival. Doncs no anava gaire mal encaminat.
"Si no tens swing, no serveixes. Si ho fas fàcil, és que no has entès res. Si no improvises, és que no ho sents. Si creus que serà fàcil, millor que busquis una altra feina. Si no costa, no és jazz."
Començaré rebatent la seva primera consideració per, després, aplaudir-li les altres. De vegades, volem arribar a l'excel·lència, com aquell tòpic del català purista que valida o invalida els parlants. El swing el podem portar més o menys endins, però ensenyar a sentir-lo és un un camí obert per seguir aprenent, mai s'ha de desestimar l'alumne perquè no tingui "el do" de la catalanitat. Cal ser conscients que ensenyar llengua és molt més que aquest sentiment purista i retrògrad.
Ara sí, aplaudim l'espot, perquè segur que ensenyar català ens portarà a improvisar, a fer classes que se'n van de les mans, a gestionar emocions i verbalitzar-les, a jugar amb la llengua, a forçar-nos dia rere dia a aprendre coses noves, a produir. Saber que no podem deixar d'impovisar al mig d'una cançó sense que els altres ens mirin malament és tan important com saber aprofitar les oportunitats educatives que sorgeixen a l'aula i basar-nos en l'interès de l'alumnat perquè aprenguin significativament.
És clar que més val buscar una altra feina si creiem que ensenyar llengua és una tasca senzilla, que de seguida passarem pels acords i entrarem en diàleg amb el pianista, que els nostres alumnes no faran faltes d'ortografia, que dominarem les escales i els arpegis amb naturalitat. Deixem-ho si pensem que en un tancar i obrir d'ulls els alumnes i nosaltres mateixos ens expressarem com a virtuosos de la llengua catalana.
Sí, la llengua, allò que tan ens identifica i ens edifica com a éssers socials, no és gens fàcil. Si no costa de fer-ho, és que no ho estem fent prou bé. La nostra tasca com a professors de català ha de ser la de transmetre les eines suficients com perquè d'aquesta dificultat en neixin uns aprenentatges i que de la motivació es pugui avançar en el nivell de coneixements.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Marta Vilà - Retorn Document 1

Font El primer que he de dir és que aquest text està molt ben escrit, començant amb dos moviments retòrics molt efectius: la cita d...