Breu digressió sobre el diàleg renaixentista

Joan Lluís Vives

"No hi ha mirall que millor reflecteixi la imatge de l'home que les seves paraules" (Joan Lluís Vives, 1493-1540)

Justament "per als menys llegits" cal que es contextualitzi el treball que s'ha fet sobre aquesta assignatura. Per bé que aquestes cometes podrien semblar una captatio mal formulada o crear una barrera per als lectors "més llegits=cultes, menys llegits=ignorants", és important que es tingui en compte que en cap cas aquests "menys llegits" s'hagin de sentir menyspreats, sinó al contrari.

Bé, el fet és que, justament, per "la diversitat que hi ha a la nostra aula del Màster" cal que hi hagi una explicació que pugui contextualitzar l'obra de la qual aquest treball parteix i que s'indica en el mateix nom.

No presenta, d'entrada, Los col·loquis de l'ensenyament de la insigne llengua catalana un tipus de llengua, si més no, molt poc comú en la diversitat que lingüística que hi ha en la nostra aula? El fet és que aquesta diversitat sempre s'ha de treballar en positiu, qui diu al Màster diu a les aules: treballar des de la  inclusió educativa farà que hi hagi menys persones que es puguin sentir menystingudes amb inicis d'aquesta mena, buscant-hi, sempre, la ironia més enllà del menysteniment. I bé, no cal enganyar-se: que justament tenint en compte aquesta diversitat que hi ha al Màster, amb un índex tan baix de filòlegs per alumne inscrit cal, si més no, començar amb una petita facècia o jocositat com és aquesta (que els filòlegs s'apoderin i no s'empoderin).

Més enllà d'aquesta petita reflexió, el treball no s'entén si no és com a divertimento i com a inspiració i recreació de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Clar, això és molt significatiu, tant com perquè se n'hagi de parlar a l'inici a tall de context i es pugui llegir en la clau renaixentista que presenten els diàlegs característics d'aquella època. Com bé apunta el gran professor de la UB, Josep Solervicens, estudiós del renaixement català i peça clau en l'edició de 2011 dels Col·loquis  (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), el diàleg és un gènere clàssic que es recupera llavors i es marca com a emblema de l'època. Autors com Pontano, Bembo, Maquiavel, Erasme, Castiglione, Valdés, Minturno, Speroni, Patrizi, Tasso o el mateix Despuig van optar per aquesta forma. Justament, aquest gènere, que és argumentatiu, permet discórrer sobre temàtiques que puguin encabir una gran quantitat de reflexions, justament com els temes de què es parla al treball. És més, per aquest treball la importància que tenen aquests col·loquis de Despuig en la història de la literatura catalana ja en justifiquen l'elecció. Continua dient Solervicens al pròleg que "l'articulació d'opinions, el poliperspectivisme o la construcció d'una trama de ficció consistent que imita les estratègies d'una conversa espontània i estructura les reflexions són trets característics d'aquest diàleg [sobre els Col·loquis de Despuig] i de la utilització renaixentista del gènere". En aquest cas, també, la diversitat d'opinions dels protagonistes confirmen l'absència d'una veritat única (poliperspectivisme renaixentista) perquè aleshores es poguessin tractar temes delicats moralment i legislativament. Això sí, la veu de l'autor pot traspuar en un alter ego o en algunes reflexions d'altres personatges.

Ja, a tall de conclusió, és important veure com aquesta diversitat d'opinions a l'aula ens pot ajudar per construir un coneixement a partir del tractament de diversos temes des de perspectives diferents i en el fet que mai la veritat absoluta del professor (o dels continguts) ha d'eclipsar allò que de veritat importa: el procés d'aprenentatge.