El primer concepte que vull esmentar podria
plantejar-lo, pràcticament, com a universal en qualsevol escrit vinculat al
coneixement. Sens dubte, per ser professors de llengua ens cal reflexió
metalingüística. No només aplicada als nostres estudiants, sinó també a
nosaltres mateixos. I, això, ho dic tenint en ment els aspirants a professors
que venim d’estudis del ram de la comunicació, que basen la relació amb la
llengua en una concepció utilitarista i no metalingüística, com és
comprensible. Una de les idees que m’emporto del curs és la necessitat de
pensar perquè i com ensenyem i aprenem gramàtica, ortografia o morfosintaxi.
Per tot plegat, vull aprofitar aquestes línies per autoencoratjar-nos als que
venim d’estudis de comunicació, i si se’m permet l’atreviment també als que
venen d’estudis lingüístics, a reflexionar sobre la llengua. Ho necessitem!
2. Enraonar:
Potser des de les visions tradicionals fa por
plantejar-ho a l’aula en format de diàleg. Però, sens dubte, és una manera
d’aprendre. Algunes de les coses més importants que sé les he après en base a
l’intercanvi d’idees amb altres persones, per sort o per desgràcia, sovint fora
de l’àmbit acadèmic. Sens dubte, fer-ne un bon ús a l’aula pot ser de gran
utilitat als alumnes. I no vull posar aquesta paraula en la forma més habitual
en català sinó que vull fer-ho amb una expressió genuïna que, per desgràcia,
cau en desús: enraonar. Considero formidable, tal i com ens va apuntar Francesc
Pujols, que en català ens puguem referir a parlar com a enraonar, és a
dir, enfilar raons. Al cap i a la fi, què ha de ser una aula sinó un conjunt d’idees
que es van enfilant una sobre de l’altra i, en conseqüència, ens permeten
construir raonaments? Apliquem doncs aquest missatge subjacent que ens regala
la llengua per aprendre conjuntament. Encara que el camí sigui costerut.
Enraonem-ho!
3. Interactuar:
4. Humà :
Després de proposar que els
professors siguin substituïts per màquines si no poden aportar més que elles,
crec que és necessari remarcar que valoro molt positivament que un docent sigui
un ésser humà. I, ironies a banda, crec que com a professors hem de saber
treure la nostra cara més humana, valgui la redundància. Això, implica entendre
els problemes i els múltiples contextos de l’alumnat, saber reconèixer les
necessitats i fer-los-hi entendre que a davant tenen una persona amb totes les
mancances i contradiccions que implica l’existència. En cap cas plantejo que
haguem de ser amics dels nostres alumnes ni que ens haguem de preocupar dels
seus problemes com si fossin membres de la nostra família. Però sí que crec que
mostrar una cara sensible vers els múltiples contextos que ens trobarem en una
aula, ens convertirà en millors professors i millors persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada