“Quan bufen vents de canvi algunes persones aixequen murs, altres molins de vent”

Us imagineu un país en el qual les parets de les seves escoles estiguessin pintades amb dibuixos i proclames a favor d’una educació més lliure, justa i plural? Doncs existeix. I no us penseu que cal viatjar massa lluny: ho tenim aquí, a Catalunya! En un post anterior, ja us vaig parlar de la lloable tasca que porta a terme diàriament el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984). Permeteu-me en aquesta ocasió que, en comptes d’utilitzar cinc conceptes, resumeixi el bagatge que he adquirit durant aquests mesos amb cinc imatges. Cinc retrats de l’educació pintats des del cor i amb projecció cap al futur, ja que d’aquí no res ho haurem de posar en pràctica! 

Figura 1. www.joanturu.cat

1. Quan bufen vents de canvi algunes persones aixequen murs, altres molins de vent: L’educació es troba en un punt d’inflexió. Perpetuar un sistema que no acaba de funcionar o arriscar-se a cercar noves maneres de trebalar a l’aula? L’èxit no està assegurat, però el món és dels valents i, personalment, aquestes sessions m’han servit per entendre que no podem restar impassibles davant les transformacions que s’estan produint. 

Figura 2. www.joanturu.cat

2. No deixarem mai d’ensenyar la llengua!: Perquè, per damunt de qualsevol altra cosa, som mestres [que no professors/es] de català i castellà. I és la nostra feina preguntar-nos què volem ensenyar a l’alumnat i per a què. Després d’aquestes sessions ho tinc clar: no vull crear individus autòmates i acumuladors de continguts memoritzats i desconnectats els uns dels altres. El meu objectiu, i espero aconseguir-ho, és formar persones competents lingüísticament en els diferents àmbits i reptes que hauran d’enfrontar durant la vida. Que sàpiguen parlar, llegir i escriure, sí, però de manera aplicada a contextos comunicatius reals.

Figura 3. www.joanturu.cat

3. Ensenya’m a pensar, no a obeir!: Sembla una obvietat, oi? Ja hem vist que no. Tot i que és una actitud docent en recés, encara hi ha molts professors/es [i aquí utilitzo aquest vocable de manera completament intencionada] que defensen la necessitat de tenir el control absolut de la classe. Error! Desplacem el focus d’atenció del professor/a a l’alumnat i construïm plegats un espai de diàleg a l’aula on el procés d’aprenentatge sigui birideccional. De quina manera? En Joan Turu, sempre tan encertat, té la resposta!

Figura 4. www.joanturu.cat

4. Tot es torna a inventar si ho comparteixo amb tu!: La funció del mestre entesa com un mediador entre els continguts a ensenyar i el procés d’aprenentatge de l’adolescent, en comptes d’esdevenir un policia restrictiu o un domador de feres que porta la batuta en tot moment. I aquí entra en joc un concepte que hem treballat moltíssim: el de bastida. El camí d’abandonament progressiu del monitoratge intensiu cap a l’assoliment d’un grau important d’autonomia per part de l’alumnat. Sempre amb l’acompanyament del mestre, és clar. Us sona?

Figura 5. www.joanturu.cat

5. Si els deixem d’etiquetar, els deixarem ser!: “Aquest/a noi/a és un cas perdut”, “no aprobarà mai català”, “és força fluix/a en gramàtica”, “no en traurem res, d’ell/a”, “no diu més que bajanades”, etc etc etc. Podríem passar-nos el dia adduint exemples d’aquesta mena. Perquè tots/es els hem escoltat o experimentat en la nostra pròpia pell alguna vegada. És hora de desterrar les etiquetes i adoptar, com ens diu Ferreiro, un respecte intel·lectual per les contribucions de l’alumnat. Comencem a escoltar-los d’una vegada? 

6. Us havia dit que resumiria el meu pas per aquesta assignatura amb cinc imatges, no? Com esteu veient, us he enganyat. Perquè, en llengua, dos i dos no sempre fan quatre; i en el món de l’educació encara menys! I perquè les normes, a vegades, hi són per saltar-se-les. M’acomiado d’aquest breu però intens viatge que hem fet juntes, no sense abans citar un dels homes més lúcids que ens han llegat les lletres catalanes: Miquel Martí i Pol. D’ara en endavant recordem les seves paraules cada vegada que entrem en una aula: Tot està per fer i tot és possible. 

Figura 6. www.joanturu.cat