L'educació en vers

«Si no l'escolto, 

la mar no tindrà boca

ni res a dir-me».

Joana Raspall

Quantes coses hem d'aprendre encara de la Joana Raspall! Bibliotecària de professió i sobre el paper, és capaç d'endreçar en poques paraules autèntiques lliçons de vida. Rellegeixo els versos que encapçalen aquesta entrada i em vénen a la memòria alguns conceptes treballats a classe: parla exploratòria, expectatives, implicació, construcció dialògica del coneixement, motivació, compartir... Hi ha qui acostuma a dir que la poesia és el gènere literari més arrelat a l'essència de l'home. I té raó.

En aquesta ocasió, recuperant la dinàmica dels tresors personals que vam portar a l'aula, m'agradaria tancar el cercle deixant constància al blog d'un llibre que ens va recomanar l'Aulet a l'última sessió de llengua catalana i que trobo que resumeix molt bé el sentit de les classes de Didàctica de la Llengua. El títol ja el coneixeu: s'anomena L'educació en vers (2018) i es tracta d'una antologia de poemes sobre el món de l'educació, a cura d'Antoni Tort Bardolet. 

Figura 1. Portada del llibre

Maria-Mercè Marçal, Joan Ollé, Bertolt Brecht, Jordi Pàmias, Mª Àngels Anglada... La llista d'autores i autors és extensa. 100 poemes; ni un de més ni un de menys. Tot i que potser no és un dels escriptors més coneguts d'una llista brodada amb lletres daurades, us deixo amb uns versos de David Jou. 

Els exàmens, com avaluar l'alumnat... Una qüestió sobre la qual hem reflexionat tantes vegades durant les sessions de Didàctica! Aquest "rovell a les frontisses de les portes successives de la vida", en què el model conservador vigent ha transformat el que hauria de ser una oportunitat per a que els i les adolescents fossin conscients del procés d'aprenentatge seguit i poguessin identificar les dificultats i els errors comesos durant les diferents etapes de treball per cercar propostes de millora. Evitar, en suma, "el vagar perdut pel laberint de records mal païts [i poc consolidats, / i l'ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari". 

Perquè, si alguna cosa hem après, és que la formació de l'alumnat no es pot basar en un joc de "preguntes que semblen un parany, una teranyina", sinó que cal portar l'avaluació a aquest espai "de retorn a idees visitades i sabudes". 

Perquè el color verd sempre m'ha agradat més que "la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els traços / vermells dels correctors sobre els errors".

Perquè equivocar-se és propi de l'ésser humà i no una condemna que ens desterra al calendari de recuperacions de setembre. Al cap i a la fi, "si aprenguéssim a saber les nostres culpes, / la nostra part del fracàs, / i sabéssim adreçar la nostra voluntat / cap al futur, cap al millor, cap a l'altura, / quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir, com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!". 

Figura 2. Il·lustració d'Eneko de las Heras.

Els exàmens

Els exàmens,
com rovell a les frontisses de les portes successives de

[la vida —com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres

[mateixos!: contra els nervis que tot d’una ens paralitzen,

contra l’ansietat que enfosqueix l’horitzó dels dies [assenyalats,

contra el cansament i la desídia que convertiren en [desgana

el que hauria pogut ser descobriment i goig.

I les preguntes que semblen un parany, una [teranyina,

en lloc d’un retorn a idees visitades i sabudes,

i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i [poc consolidats,

i l’ordre brillantíssim de la lògica degradat en un [caos arbitrari,

i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen [caure els traços

vermells dels correctors sobre els errors:

només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp.

En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la [sort:

si aprenguéssim a saber les nostres culpes,

la nostra part del fracàs,

i sabéssim adreçar la nostra voluntat

cap al futur, cap al millor, cap a l’altura,

quant de rovell cauria de les portes que hem d’obrir, com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!