Els centres
escolars són diversos perquè la societat és diversa. Podem voler fer
desaparèixer la diversitat i fondre-la en un discurs únic o podem intentar
entendre-la com a part de la realitat humana i mirar de buscar un espai des d’on
actuar. Us proposo tot seguit de situar el focus d’observació (a) no en els
centres escolars ni en les idees que portem a la motxilla sobre què és fer de
professor, sinó (b) en la pròpia classe del màster.
1. Diversitat en la conformació personal del
grup del Màster. Teniu edats diferents. Teniu fills i no en teniu. Heu
estudiat un altre màster abans i no n’heu estudiat cap abans. Teniu timidesa i
teniu xerrera. Mostreu nerviosisme i mostreu desimboltura. Exposeu la
contrarietat amb irritació i exposeu la contrarietat amb curiositat. Situeu el
problema fora i situeu el problema dins. Situeu la solució dins i situeu la solució
fora. Us agrada més expressar-vos oralment i us agrada més expressar-vos per
escrit.
2. Diversitat en la formació inicial. Alguns
veniu de filologia, d’altres de comunicació, periodisme, estudis teatrals o
traducció. Entre els primers, alguns heu fet un itinerari de lingüística i d’altres
de literatura. Si heu fet lingüística, alguns heu estudiat lingüística
generativista, però heu pogut fer també lingüística històrica, sociolingüística
o lingüística de corpus. Si heu fet literatura, potser heu fet història de la literatura
o bé crítica literària. Si heu fet història literària, potser heu estudiat l’Edat
Mitjana principalment, o potser el Romanticisme o literatura contemporània. Si
heu fet crítica, potser heu estudiat les aportacions de l’estructuralisme
lingüístic amb els formalistes russos, o
bé potser heu fet crítica feminista. La
llista de possibilitats no s’esgota en els exemples adduïts.
3. Diversitat en les oportunitats de
participació. Hem llegit contes, comentat afirmacions de filòsofs i
educadors, compartit lectures, formulat interrogants, llegit i interpretat
diàlegs d’alumnes discutint. Hem discutit la necessitat, encert, poca fortuna,
molèstia, oportunitat, incògnita, etc. de lliurar la primera activitat de l’assignatura
via blog. Hem mostrat irritació, incomprensió, inflexibilitat, flexibilitat,
ironia, sarcasme, comprensió, negativa, acceptació, desig, curiositat, judici,
suspensió del judici, etc. pel que fa al sistema de lliurament. Heu lliurat el
treball via blog amb enllaç, via blog incloent-hi el text en format post; via correu
electrònic. Alguns però no tothom heu inclòs l’etiqueta del vostre nom i de l’activitat.
Alguns (els ‘happy few’) hi heu inclòs imatges, la majoria no.
4. Diversitat en el grau de participació. Alguns
participeu parlant i exposant les vostres idees obertament. D’altres participeu
escrivint i elaborant molt les idees que em feu arribar. En els vostres
treballs per escrit heu fet: cartes, diaris personals, diàlegs situats en el Renaixement,
diàlegs situats a l’actualitat. Alguns feu una reflexió personal sobre com vau
rebre l’educació lingüística recolzant-vos en les explicacions i les lectures
de classe com a marc interpretatiu. D’altres situeu el vessant personal més en un
segon pla i busqueu un principi organitzador dels temes tractats: uns trobeu
que aquest principi organitzador en el concepte de ‘intenció’; d’altres en el
concepte de ‘llengua com a activitat’; d’altres en la necessitat de revisar les
pràctiques d’aula.
5. Diversitat en les observacions a l’institut.
Sobre la realitat dels professors tutors: dieu que alguns es mostren molt
oberts als alumnes en pràctiques i d’altres no; que alguns tenien llarga
experiència en fer de tutors i manifesten que els agrada fer aquesta tasca i
que d’altres s’han vist obligats a acollir un alumne de pràctiques i manifesten
que ho fan a contracor. Sobre l’actitud dels professors tutors respecte de la
feina de docent: dieu que alguns manifesten que els falta poc per jubilar-se i
que tenen ganes de plegar; que d’altres manifesten que el que més els atreu de
la feina és que es cobra bé i que hi ha vacances; que alguns mostren una gran
habilitat a fer creure els alumnes i a implicar-los en tasques d’ensenyament i
aprenentatge, sense crits ni forçar la situació; que d’altres es limiten a
seguir el llibre de text.
6. Diversitat en els termes que empreu per
definir els docents que heu conegut. Alguns dieu que són paràsits, poc
innovadors, aprofitat, tradicionals i/o que haurien de buscar una altra feina.
D’altres dieu que són una sorpresa agradable, d’increïble bon tracte, que tenen
mà esquerra amb els alumnes.
7. Diversitat en les preguntes que us puc
formular sobre la vostra observació als centres. ¿Feu judicis potser
excessivament taxatius? ¿Teniu una visió de moment reduïda de la realitat del
centre? ¿Teniu poc coneixement encara de la biografia professional del tutor?
(¿Va ser “innovador” en el passat, va estar implicat en projectes, va tenir una
mala experiència i manca de suport per part de companys, direcció, etc.?) ¿Teniu
poc coneixement encara del que en recerca educativa es coneix com a trajectòria
professional (terreny molt investigat que mostra que el grau d’implicació amb
la feina varia al llarg dels anys) ¿Teniu poc coneixement encara del procés
d’ingrés a la professió docent (que Pilar Benejam, catedràtica jubilada de la
Facultat d’Educació-UAB, situa en un període d’entre 5 i 7 anys)? ¿Teniu poc
coneixement encara de la relació entre les variables “edat” i “innovació” (els
docents més joves tendeixen contràriament a la saviesa convencional a ser els
menys innovadors i els de més edat tendeixen a ser els més innovadors)?
8. Paraula clau 1: La comunitat de discurs com a síntesi dialèctica de la diversitat.
Com ens cal situar-nos davant d’aquesta diversitat? Com es pot sintetitzar? Es
pot sintetitzar? És necessari de sintetitzar-la? Cal sintetitzar-la i
estilitzar-la en un discurs únic comú? Una primera resposta provisional és que
aquesta diversitat no es pot superar: sempre existiran situacions, vivències, biografies,
sensibilitats, solucions, problemes, expectatives, interessos, desinteressos, situacions
vitals, etc. diversos. I tots som vàlids perquè tots podem aportar potencialment
la solució a determinats problemes, que no sempre sabrem quins són. La paraula
clau és comunitat de discurs: tots participem en comunitats formades per altres
persones i entre tots aportem coneixement. Ens cal adoptar una actitud de
suspensió de judici quan no entenem algunes actituds i d’assertivitat quan
veiem per on han d’anar les coses.
9. Paraula clau 2: tensió. Segons la CiT
– Plataforma Terminològica de Ciència i Terminologia es tracta d’un terme propi
de la física, la medicina i la psicologia. En l’àmbit de la salut mental es defineix com a “Distonia psíquica motivada
per la presència d’estímuls mentals o emocionals d’intensitat superior a la que
és capaç de tolerar un individu” i pot fer referència a “tensió emocional”, “tensió
nerviosa” i “tensió psíquica”. Curiosament, segons l’esmentada plataforma CiT
no és un terme propi d’altres disciplines (algunes d’elles pròpies de les
ciències socials) com educació, psicologia sociocultural, sociologia, comunicació,
dret, ecologia, economia, filologia-llengua-literatura, esports o filosofia-ètica.
En política té un sentit de conflicte: “Desacord en les
relacions entre estats, entre classes socials, etc. “ En el sentit mèdic,
és la “Resistència que ofereixen les parets d’un
continent a la pressió d’un líquid o d’un gas que hi és contingut”. Informalment
s’empra en àmbits com la sociologia i l’antropologia o la història per descriure
les comunitats humanes com a intrínsecament diverses. Les diverses veus conviuen
en tensió, que
és el
que fa que cossos de signe divers convisquin en un col·lectiu, dialogant i mantenint la pròpia
idiosincràsia i sobretot mantenint el sentit de globalitat. Per a diversos
autors, no hem de voler superar la diversitat per la via de dissoldre-la i
fer-la confluir en un discurs únic; hem d’acceptar-la com a tret propi dels
sistemes complexos com ara els col·lectius socials, en un permanent estat d’interacció,
reestructuració i aprenentatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada