Pels camins tranquils hi ha poca poesia

Pels camins tranquils hi ha poca poesia

Diu una cançó que sovint escoltem – i cantem a ple pulmó – amb la meva filla quan anem en cotxe que “pels camins tranquils hi ha poca poesia”[1] i hi estic completament d’acord: els camins planers no et sacsegen, no et commouen, no et transformen. En canvi, sí que ho fan els senders abruptes, plens d’entrebancs i perills. Solen ser camins més desafiadors, però sense cap mena de dubte, són també els més intrigants, suggestius i embriagadors. I l’exercici del blog, en totes les seves dimensions, ha estat com caminar per un d’aquests corriols escarpats i feréstecs.

El camí ha estat una intensa prova que ha fet que poséssim en pràctica el poder epistèmic del llenguatge, ens ha fet prendre consciència dels nostres aprenentatges; ens ha portat a adoptar un posicionament i ens ha fet fer nous passos en la construcció de la nostra identitat com a futurs docents. El blog ens ha obligat a col·locar les cartes damunt de la taula, cosa que de manera indirecta ha creat un espai d’intercanvi d’opinions. S’hi han expressat punts de vista molt diversos i interessants però, per damunt de tot, ens ha mostrat (encara que de vegades costi de veure) que les coses que ens uneixen pesen molt més que les que ens separen.

És cert, doncs, que la majoria dels debats que s’han produït a classe, i que també es reflecteixen en el blog, ens han portat per uns camins fragosos que ens han regalat molta poesia, però en el fons, sospito que hem estat enredats en el que els antics escèptics anomenaven dial·lel (del grec διαλληλος, 'recíproc') i que no deixa de ser un cercle viciós, una situació sense sortida, en la qual les possibles solucions no poden ser obtingudes sinó per mitjà d'aquestes mateixes solucions. El dial·lel és una fal·làcia perquè implica haver de trobar un principi i trobar-lo és impossible. Per obtenir la resposta cal primer provar una cosa mitjançant una altra, i aquesta segona mitjançant la primera.

Què va ser primer, l’ou o la gallina? Cal primer pensar la llengua des del punt de vista abstracte per baixar després al pla real i posar-la en pràctica o cal partir de les situacions reals per arribar a la reflexió metalingüística? Hi pot haver una única resposta per a aquesta pregunta? Segurament que no, però no creieu que el més interessant de tot, més enllà d’obtenir una única resposta vàlida, és el debat que es genera?

Jo no subscric completament el que defensaven els antics escèptics quan deien que el nostre únic objectiu a la vida hauria de ser trobar la tranquil·litat d'esperit (ataràxia). Crec fermament que tot i ser una font d’intranquil·litat, el fet de buscar i buscar contínuament encara que no trobem el que cercàvem inicialment, també pot ser - i sovint acaba sent- un goig. 

https://actuaciencia.blogspot.com/2018/10/que-fue-antes-el-huevo-o-la-gallina.html

El que vull dir amb tot això és que cap debat és estèril, però sobretot que més enllà de l’intercanvi de punts de vista, no podem oblidar que a tots ens mou la mateixa voluntat: ajudar els alumnes a conèixer millor la llengua en totes les seves dimensions i a expressar-se millor oralment i per escrit. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, estem d’acord”, diu una altra cançó ben coneguda[2]. Tots naveguem en direcció a un mateix horitzó. No ho podem oblidar, companys: “una bandera ens agermana”.

Anna Godeass, “Corazones”

Crec que m’explicaré millor si us demano que us imagineu l’aprenentatge de la llengua com una rotonda amb diferents entrades i diferents sortides. Tots els accessos i tots els camins són possibles. Sospito que no hauríem d’entronitzar la gramàtica, ni situar-la per sobre de la pragmàtica, ni a l’inrevés. Tot té la seva importància i tot manté una estreta relació.

Ens cal trobar la manera de moure’ns en aquesta rotonda que és l’aprenentatge de la llengua (ens hem d'informar bé de la situació del trànsit i de l’estat de la carretera, quins són els millors accessos i les millors sortides en cada moment...) però el que hauríem de procurar, per sobre de tot, quan ens toqui a nosaltres fer classe, és que el “perfil” de la llengua vagi sumant likes i seguidors. El que hauríem de fer és convertir els alumnes en adeptes a la llengua. Com deia J.V. Foix[3], el que ens cal és “fer-los entrar afecció per la llengua i afecció per la seva coneixença”.

Què fa que una persona aprengui ortografia, avanci en el domini de l’expressió escrita i oral? La metodologia que han emprat els diferents professors que s’han creuat en el seu camí? El fet que aquests professors haguessin donat més pes als exercicis de gramàtica, a l’elaboració de textos, a l’ortografia...? Per què si vam assistir a les mateixes classes de llengua, hi havia companys nostres que feien moltes faltes i companys que no? Per què hi havia companys que tenien un domini major de la llengua escrita? Què és el que ens va portar a parlar millor o a conèixer millor la llengua? Van ser els exercicis que ens van fer fer o la nostra la voluntat de millora constant, la nostra “afecció” per la llengua, el fet d’assumir la nostra manera d’escriure o de parlar com a part de la nostra identitat? La nostra tasca com a professors no hauria d’intentar cultivar  ̶ per damunt de tot ̶   aquesta “afecció” que deia Foix, aquest amor per la llengua, aquesta mena de filo-logia? Si aconseguim això (que no és poc), m'atreviria a conjecturar que tota la resta vindrà sola.

La Incorrecta, bossa “En una relació amb Pompeu Fabra”. Recuperat de: https://laincorrecta.bigcartel.com/

---

[1] Txarango (2017) Quan calla la ciutat. El cor de la terra. Recuperat de: https://youtu.be/4_NeLk75_sI

[2] Espinàs, J.M.; Picas, J. (Lletra); Valls, M. (Música) (1974)  Cant del Barça. Recuperat de: https://www.fcbarcelona.cat/ca/club/identitat/himne

[3] TV3 (11/03/1986)  Entrevista a J.V Foix a “Àngel Casas Show”, Minut 1:08:04. Recuperada de: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/angel-casas-show/angel-casas-show-11031986/video/5748485/