Literatura i cinema

S'obre el teló i veiem una rata menjant-se una pel·lícula. Quan acaba, aixeca el cap i diu: 

-Em va agradar més el llibre. 

Després de llegir atentament els articles suggerits en el retorn (del Jedi), he decidit centrar-me, per raons d’espai, en el que, d’una banda està més lligat a la meva reflexió inicial, i, de l’altra, entronca més amb el meu gust personal.   

Es tracta, doncs, de Cine y literatura en secundaria para trabajar la interpretación literaria conjuntamente (Fontich, 2013). Sempre m’he preguntat com introduir les pel·lícules i, per extensió el mitjà audiovisual (series, dibuixos animats, curtmetratges, etc.) a l’aula. La idea, és clar, és que aquesta introducció fos significativa i no només un entreteniment (encara que tampoc cal renunciar al gaudi que tan sovint proporcionen els visionats).   

L’article proposa dues mesures que em semblen claus per tal d’aconseguir aquest objectiu: d’una banda que s’integrin els dos processos de visionat/lectura i d’assimilació de les obres; de l’altra, que la pel·lícula no sigui una versió cinematogràfica de l’obra.  Aquest darrer aspecte em sembla molt original, ja que la primera opció que tradicionalment guanya és la de visionar la pel·lícula de l’obra que s’està tractant i que s’ha de llegir a classe. Els resultats d’aquesta praxi són que sovint l’alumne rep la proposta amb gran entusiasme, ja que veu el film com l’excusa perfecta per alliberar-se de llegir el llibre. Per contra, el fet que llibre i pel·lícula siguin diferents, obliga a crear tota una sèrie de ponts entre les dues obres, començant pels aspectes més objectius (denotatius), com ara la trama, per arribar als aspectes més simbòlics (connotatius). El resultat és que l’alumne acaba aprofundint molt més i enriquint la seva visió i capacitat d’anàlisi.  

Espero tenir l’oportunitat de poder utilitzar aquesta estratègia a l’aula en un futur pròxim. De vegades allunyar-se és la millor manera d’apropar-se. Desviar la mirada d’un objecte ens pot fer veure coses que ens havien passat desapercebudes. De la mateixa manera, posar dues obres de qualitat una davant de l’altra pot crear un seguit d’imatges i reflexos inesperats pels alumnes.   

Seguint aquest fil, i tractant de no negar qui soc i quina formació tinc (em vaig llicenciar a l’Institut del teatre), crec que podria adaptar fàcilment aquesta estratègia a les arts escèniques. Llegir novel·les, llegir teatre, anar a veure teatre, fer teatre. Una de les impressions més fortes del meu pas per la secundària va ser quan el mestre de literatura ens va portar al Teatre Lliure a veure el Timó d’Atenes, un Shakespeare, potser poc conegut, però que a mi em va canviar la vida. El protagonitzava Lluís Homar. En aquest sentit, de la mateixa manera en què Fontich escull Johnny cogió su fusil, penso que és imprescindible oblidar el paternalisme que de vegades portem incorporat, potser sense adonar-nos-en, i enfrontar als alumnes a obres de qualitat. Amb les claus adequades (com ara les plantejades en l’article) i partint de la base que l’art "sap defensar-se" perquè apel·la a allò més profund i universal que duem dins nostre, penso que podem anar una mica més enllà i escollir novel·les, poesies, pel·lícules i obres de teatre que canviïn els nostres alumnes.