Unes consideracions sobre el retorn del primer post i el blog

La societat occidental, denominada a vegades neoliberal, postmoderna o postcapitalista, planteja molts debats. Però, segurament, un dels conceptes que aconseguirem consensuar a l’hora de descriure-la, és el d’individualisme. La construcció de les identitats humanes cada vegada prioritzen més l’egoisme de l’individu i menys el col·lectiu. És per això que la creació de comunitats d’aprenentatge és un procés útil i, des del meu punt de vista focalitzat en la urgència social, necessari.

Aquesta introducció, que he anat construint mentalment en les darreres setmanes, és, segurament, el motiu pel qual he acabat concebent el blog de l’assignatura d’Ensenyament i Aprenentatge de la Llengua com un instrument útil. Crec que el fet de poder accedir als textos dels meus companys, i al corresponent retorn, és una finestra d’oportunitat per tal de conèixer què pensen, què han après i, sobretot, tenir la sort de poder aprendre d’ells. Personalment, després de la lectura d’alguns textos, considero que comparteixo classes amb un grup brillant.

En línies generals, com es desprèn de les meves paraules, valoro positivament el blog tot i que, sense entrar en detalls relacionats amb problemes tècnics, vaig tenir dificultats per penjar el text en la data d’entrega. Això, ha provocat que el retorn del meu text fos en format oral, gènere que tot sovint es deixa en segon pla a les aules. Malgrat tot, vull aprofitar aquestes línies per replicar o matisar, amb finalitat absolutament constructiva, un parell de conceptes que vam parlar en el meu retorn:

- Per una banda, el canvi de format d’entrega del treball (o si més no el desconeixement que el lliurement era en format d’entrada a un blog), va condicionar el fet que el meu text no s’adaptés als requisits propis de l’escriptura digital. I amb això no em refereixo a la llargada, ja que hi ha mitjans digitals que publiquen textos més llargs i de gran qualitat que s’adapten al format, sinó a la falta de recursos per evitar el que en el món del periodisme s’anomena la “gran taca de negre”.

En tot cas, reprenent un dels temes de conversa sorgits durant el retorn, això no em genera un problema en sí mateix, sinó que em frustra moderadament. Això és pel fet que aquest canvi, per decisió del professor o per desconeixement meu, fa que produeixi un text formalment dolent, encara que els continguts puguin ser correctes, bons o també dolents, depenent de com ho valori cadascú. El que vull matisar és que canviar el producte final a meitat del recorregut no és el que em frustra, sinó que és el fet que el canvi no em permeti crear un producte de qualitat en el camp formal.

- El segon punt que vull matisar fa referència al fet que en el meu treball afirmo que allò que es planifica no cal que sigui allò que es faci. Quan vaig acabar el retorn em vaig quedar amb la sensació que es va interpretar de les meves paraules cert menyspreu cap a les programacions o la planificació en general. Res més lluny de la meva intenció. Considero que algun tipus de planificació, es digui programació o d’una altra manera - ja que el nom no fa la cosa - és absolutament necessària. Simplement volia emfatitzar, en base a una anècdota explicada a classe, que un bon professor és el que és capaç d’adaptar la planificació a les necessitats del grup.

Finalment, vull remarcar la importància que haurà de tenir en la nostre tasca docent el retorn de les tasques dels nostres estudiants. No n’hi haurà prou en posar una nota numèrica, avaluar el grau d’assoliment d’una competència o omplir una rúbrica. Els nostres estudiants necessitaran saber amb ets i uts què poden fer per millorar. Per això, un retorn de qualitat serà clau. Malgrat tot, les elevades ràtios per aula o el gran nombre d’hores de docència ens ho dificultaran. Tot i que, com diu la frase feta, això ja són figues d’un altre paner.