La incorrecció de la correcció

La incorrecció de la correcció

Font

Un dels punts que gran part dels nostres professors del màster ha recalcat una i una altra vegada al llarg del curs ha estat que no ens podem quedar en la simple correcció amb els nostres alumnes. Que no ens limitem a posar una nota a un treball, i que ni tan sols ens limitem a fer un retorn, més o menys exhaustiu, del mateix. Com a molt, aquest retorn li servirà a l’alumne per saber en què ha fallat i perquè no ha tret una qualificació més alta, és a dir, una simple justificació. Segurament a nosaltres ens servirà per evitar-nos alguna visita al despatx per demanar explicacions a una nota i, en el millor dels casos, l’alumne dedicarà uns pocs minuts a reflexionar sobre aquest retorn. En el millor dels casos.

“No”, se’ns diu al màster contínuament, “heu de consolidar els aprenentatges a través de la millora constant”, fent als alumnes evolucionar en el seu aprenentatge a través de la revisió dels seus propis treballs. La mateixa Neus Sanmartí ho va explicar així durant la conferència del passat 6 de febrer: “L’alumne és el protagonista de l’avaluació, ja que és ell qui ha de corregir allò que no fa prou bé”.

La realitat que hem viscut durant aquests mesos, però, ha estat tot el contrari: una qualificació al treball presentat penjada al Moodle amb, això sí, alguns comentaris que la justificaven. I passem a una altra cosa, que encara tenim molts més treballs a fer i no ens podem aturar a reflexionar-hi gaire, tampoc.

És per això que, enmig de les vacances nadalenques, ens va sorprendre que un professor dediqués tant d’esforç al retorn d’un dels nostres treballs. “Quina feinada!”, vam pensar molts. I ho vam agrair, perquè aquest havia estat el treball que, fins al moment, més esforç ens havia suposat, predicant amb l’exemple i explicant de manera gràfica què és això de convertir a l’alumne en el protagonista de l’avaluació.

I centrant-nos ja en el retorn en si, trobo un gran encert les paraules amables i encoratjadores que ens ha dedicat a la gran majoria dels alumnes a l’inici. Els que hem practicat un esport, i especialment els que hem fet d’entrenadors en algun moment, coneixem la importància de reforçar amb trets positius les correccions que hem de donar als nostres jugadors: hem de corregir, sí, però no ens hem d’oblidar de recordar-los els seus punts forts. Una nota alta no és suficient, cal reforçar-los per evitar perdre la part essencial de l’aprenentatge: la MOTIVACIÓ.

Respecte als comentaris concrets sobre la nostra tasca, els classificaria en tres tipus. Un de més formal, més ortogràfic, i que acostuma a ser el més incòmode per a alumnes com nosaltres, que per les nostres professions se’ns pressuposa una expertesa i una perfecció en el llenguatge (per cert, els dos apòstrofs no hi són al meu escrit, deu ser un problema de compatibilitat o algun altre misteri informàtic).

Després tindríem un segon tipus, podríem dir de reforç positiu, on es destaca alguna reflexió nostra per afirmar que hem fet una bona observació.

I finalment, un tercer tipus, que seria més de reflexió. A través d’una simple pregunta o d’una referència convidant-nos a ampliar el nostre coneixement, ens insta a anar més enllà de les nostres reflexions. Em centraré en la reflexió que em fa sobre l’arbitrarietat de l’ortografia, assegurant que “hi ha regularitats fruit de qüestions morfològiques i lèxiques”. Matisaré la meva afirmació. Sí que és cert que hi ha normes ortogràfiques que ens ajuden a escriure millor, però hi ha paraules que simplement s’escriuen així. És el cas de la paraula “hola”. Sabem que va amb “hac” perquè ho sabem, però no en coneixem el motiu. A això em referia, a aquestes arbitrarietats inevitables.