De retorns

ARNAU LARROYA PEJOAN

Bé, com sabeu, quan se’ns va demanar de penjar aquest treball de 10 pàgines com a post en un blog, alguns vau arrufar el nas perquè no us agradava gaire la idea i d’altres el vam arrufar perquè érem conscients de la nostra ineficiència en temes relacionats amb la tecnologia. Jo, que no vaig aconseguir entrar al blog, vaig enviar el meu treball per correu al nostre professor. (Aprofito l’avinentesa i li demano disculpes per les estones nadalenques que li vaig robar amb l’anada i vinguda de correus desesperats.) Ara que ja me n’he sortit, gràcies a l’ajut d’una bona companya, puc parlar-vos d’un treball que no heu pogut llegir fins ara i del seu retorn, que, com bé deveu suposar, és un retorn fet de paraula. Evidentment, el retorn que van fer a un servidor no va tenir el desplegament dels vostres, perquè l’escriptura permet una forma més endreçada de coneixement. Va ser un retorn breu i concís, amb la dosi justa de lloances i de suggeriments de millora. En l’aspecte formal i estructural van ser destacades la bona organització i la presentació; en l’aspecte de contingut, se’ns va dir que alguns dels apartats, com el dedicat a la lectura de contes en veu alta, decebien una mica perquè eren de molt breu recorregut analític. Una virtut del treball que el professor va voler destacar especialment va ser que estava molt correctament escrit i que es notava que m’agradava escriure. Li ho rebatré: no m’agrada gaire escriure, i no perquè refusi l’escriptura, sinó perquè, per exemple, en aquest precís moment, tot el que us escric em sembla banal i tinc el pensament que podria explicar-me més bé i més endreçadament de com ho faig. No m’agrada escriure perquè l’escriptura m’obsessiona, i les obsessions no són mai bones (diuen). No tenir res a dir quan se’m demana que posi alguna cosa per escrit em fregeix els nervis, i no tinc la paciència i la tenacitat d’una Rodoreda (!) per combatre la paràlisi de l’escriptura. I no m’agrada escriure, sobretot i per damunt de qualsevol altra raó, perquè les persones que estem identificades com a bons escriptors, sigui perquè algú ens té aquesta consideració o simplement perquè hem estudiat una carrera de lletres i l’escriure bé se’ns suposa com se suposa el valor a un militar, estem condemnades a ser productores de textos in saecula saeculorum, a la feina i a la vida en general, sempre mal agraïts i no prou valorats pel sobreesforç que suposen. Ens passarem la vida redactant textos absurds (molt sovint burocràtics) que suposadament hauran de dir molt de nosaltres, però que seran textos de compliment i res més. No vull ni encetar el tema dels amics i els familiars que et demanen en ocasions especials que els escriguis un discurset o un poemet per fer la gràcia del dia. Hauré de començar a vendre’m no com algú a qui no li agrada escriure, sinó com algú que odia l’escriptura. Perdoneu el desviament: ara ja retorno al retorn per dir, finalment, que l’estratègia del retorn, encara que suposi escriure molt, em sembla una bona manera d’ajudar a créixer els nostres futurs alumnes.

L'estri d'escriptura d'algú a qui li agradava molt escriure: la màquina d'escriure del poeta Joan Vinyoli. Imatge provinent del Fons Vinyoli reproduïda dins l'article de Pep Solà "Un espai per a Joan Vinyoli. Reflexions al voltant del poeta" (Revista de Girona, núm. 263, 2010, pàg. 60).