QUATRE CONCEPTES CLAUS
 |
| Il·lustració de Marie Cardouat |
Cal comptar amb un espai on es pugui donar la interacció entre els alumnes i entre alumnes i professors perquè puguem construir l’aprenentatge (Fontich, 2011: 72). I cal que ho fem a les nostres aules. Quan em reuneixo amb la meva companya de pràctiques i parlem sobre com hauria de ser l’itinerari de la nostra SD, m’adono que de vegades hi ha alternatives millors que les que jo proposo, o que en altres casos n’hi ha prou amb fusionar l’opció d’una amb la de l’altra. Ens reunim, doncs, i decidim entre diferents possibilitats, intercanviem opinions i diferents maneres de pensar. És això la parla exploratòria i a on ens ha dut aquest bloc, aquesta comunitat interactiva en la qual tots hem produït textos, però també hem llegit i respost als altres. Tots hem produït i construït, més enllà de les aules, coneixement.
 |
| Il·lustració de Marie Cardouat |
Activitat metalingüística
Ana Camps (2017: 43) diu: “A escriure no s’aprèn només escrivint”. I té raó. És necessari que com a professors intentem fer veure als alumnes que per a poder millorar les seves habilitats lingüístiques, és indispensable que puguin i sàpiguen reflexionar sobre la mateixa llengua. No podem ensenyar als nostres alumnes la forma verbal més complexa de tot el paradigma i esperar que automàticament la conjuguin als seus textos. Cal que ens servim de materials perquè pugui generar-se aquesta activitat metalingüística a l’aula, ja sigui quan escriuen un text de manera conjunta o quan han de reflexionar en grup sobre l’agramaticalitat d’una frase (aquí entraria en joc el concepte de “parla exploratòria” definit anteriorment). A més, cal que aquesta reflexió es faci a la llum dels usos lingüístics.
Ulleres (del professor)
J.M. Castellà (2005: 43) ens explica, a través de la seva metàfora de les ulleres, com la concepció que tinguem de la llengua condicionarà la nostra manera d’ensenyar-la als alumnes. Això va més enllà d’una simple disputa entre generativistes i partidaris de donar prioritat a l’aspecte comunicatiu de la llengua. Considero que la qüestió que mana en aquest debat és el grau de participació que conferim a l’alumne a les aules. Si entenem que el llenguatge és només objecte d’estudi, és possible que aviat els nostres alumnes es converteixin en mers receptors d’uns coneixements que els haurem transmès des de la posició d’experts. Si, per contra, creiem que el motor del coneixement és la interacció, segurament situarem l’alumne al centre de l’aprenentatge i farem que sigui ell qui creï coneixement en interactuar amb l’entorn. Val a dir, però, que això últim no és sinònim de renunciar a l’ensenyament de la gramàtica, tal com hem fet palès a la definició anterior.
 |
 |
Il·lustració de Marie Cardouat
|
Ortografia
És l’ortografia l’etern malson de generacions senceres d’estudiants? Si la resposta és que sí, potser és que com a professors l’estem explicant malament. A la penúltima classe d’aquesta assignatura vam preguntar-nos si l’ortografia –l’aspecte de la llengua aparentment més arbitrari atès que depèn de les decisions d’uns quants experts que decideixen què és normatiu– també permet la reflexió metalingüística per part dels estudiants. És evident que el fet que una paraula aguda, acabada en vocal, s’accentuï no sembla que sigui una qüestió que doni per a gaire. Potser val la pena, però, que mostrem als estudiants la importància de cenyir-nos tots a unes mateixes normes posant com a exemple el fet que, en català, cent vint anys enrere, tothom escrivís el plural femení segons el seu parer. I és que aquesta anarquia que imperava en l’àmbit ortogràfic impedia en certa manera que poguéssim disposar d’un sistema literari i lingüístic normalitzat. No diem sovint, i amb raó, que la llengua de Carner ha marcat un abans i un després en el curs de la nostra literatura? Caram! Com una cosa tan gran pot dependre d’un aspecte tan aparentment intrascendent. D’altra banda, si volem que els alumnes reflexionin sobre l’ortografia, seria bo que haguessin de reflexionar, per exemple, al voltant d’aquesta frase de Pompeu Fabra i que, de fet, ja va sonar a classe: “Les faltes d’avui són les normes de demà”.
Referències bibliogràfiques
Camps, Anna (2017): «Escriure és participar en una societat alfabetitzada: Bases per a l’ensenyament de l’escriptura a l’educació obligatòria (II)», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 72, pàgs. 39-45.
Castellà Lidon, Josep M. (2005): «Les ulleres del professor de llengua: la visió del llenguatge, abans i ara», Llengua i ús: Revista tècnica de política lingüística, 33, pàgs. 42-46.
Fontich Vicens, Xavier (2011): «El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural: les nocions de bastida i parla exploratòria», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, 54, pàgs. 68-75.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada