Sobre el retorn

Bon dia companys,

Primer, volia disculpar-me per no haver compartit abans amb vosaltres el meu treball. Com bé sabeu, no m’agrada massa la tecnologia, però tot i així és evident que podria haver-me esforçat més per a descobrir com funcionava aquesta comunitat online que en diem blog.

Aquesta entrada respon a la consigna de parlar sobre els retorns. Com podeu imaginar, acomodar-se té un preu; atès que el meu treball no estava al blog, tampoc ho està el meu retorn. Així, i per intentar que, amb el treball ja penjat, tingueu una idea general del meu retorn, intentaré reproduir algunes sensacions que em van quedar. Abans de continuar llegint, companys, tingueu present que de perspectives, n’hi ha moltes, i jo només us en puc donar una, i no puc assegurar que no estigui esbiaixada. Però menys mal que tenim el blog i som 31 a compartir perspectives. 

Pel que fa al retorn del meu document, us el puc explicar fil per randa: el primer que se’m va fer notar va ser un error formal. Haureu de disculpar que a la primera plana hi hagi dues citacions, citades amb formats diferents. És una d’aquestes incoherències formals que cometem de vegades, l’alteració d’una convenció que crec tan necesària i sobrevalorada com l’ortografia. De tota manera, aquesta qüestió està àmpliament debatuda al meu document i als vostres. Seguim, doncs. El segon que se’m va dir del document va ser que era un bon resum; vaig provar d’incloure només les temàtiques sobre les que tingués alguna cosa a aportar, però em sembla que al final vaig escriure molt i vaig aportar poc, perquè no volia pas que tingués aspecte de resum.

Pel que fa al retorn a la meva feina, més enllà del document, és on va recaure tot el pes. De tota manera, no el tinc tant clar a la memòria com el retorn del document. El primer que se’m va fer notar és que vaig acomodar-me massa en la convencionalitat, privacitat i regularitat del correu electrònic. Sembla que la meva reticència al blog no va passar desapercebuda! Vaig acceptar-ho de seguida, que em vaig acomodar, però vam estar-nos una estona llarga reflexionant sobre què passaria, sempre en termes hipotètics, si un docent prengués per norma acomodar-se i no acceptar canvis ni suggerències a mig trimestre, o si convertís l’aula en un espai tancat i aïllat de la realitat, sense aprofitar l’avinentesa de l’entorn, sense interacció, on l’ensenyament fos unidireccional, del professor a l’alumne, i els exercicis dels alumnes fossin exclusivament per a la lectura del professor. Quin escàndol, no? Menys mal que he ensopegat amb la comoditat abans que sigui massa tard.

Pel que fa als retorns, maravillada me hallo (m’encanta dir això), maravillada me hallo davant la feinada que suposa fer un retorn (no un, gairebé trenta!) a una consigna tan extensa. Al marge de l’acord o desacord que em puguin suscitar els vostres textos, me n’alegro, i de tot cor, que hi hagi un denominador comú en tots (les metàfores són a tot arreu! no és meravellós?); el nervi del començament, aquell que t’omple d’impaciència i energia; volem tant que el sistema educatiu millori que ens morim de ganes per entrar, sacsejar-lo i veure com la nostra feina ha pagat la pena. Els vostres textos em donen esperança; no pel que sabeu ni pel que dieu (que també!), sinó perquè s’endevinen uns fonaments molt sòlids que, de ben segur, us permetran construir-hi coses meravelloses al damunt.

Us deixo una foto que ens va passar l'Eva de pedagogia, que també em dona esperança (però, quin SN és el que em dóna esperança? Menys mal que la sintaxi ens permet jugar amb l'ambigüitat...). 
Que tingueu bona sort, companys.