Només algunes de les paraules clau

Dictat

Tota la vida havia viscut els dictats com una pràctica totalment innecessària. Copiar un text recitat perquè al cap de dues setmanes el professor me’l tornés corregit i haver d’escriure deu vegades totes les paraules errònies. Hi podia haver alguna cosa més avorrida a la vida? Després d’haver llegit l’article El dictado como tarea comunicativa de Daniel Cassany (2004), he pogut descobrir un nou món sobre el dictat, que va molt més enllà de la repetició. A la meva ment ja no només existeix un tipus de dictat, sinó que podem trobar el dictat per parelles, el dictat de dibuixos, el dictat gramatical... n’hi ha tants! I cada un té un objectiu diferent per treballar certs aspectes de la llengua. D’altra banda, en la meva primera estada al centre de pràctiques ja vaig poder veure un dictat diferent. L’anomenaven ‘el dictat perfecte’ (ja en vaig parlar a l’escrit reflexiu). Es tracta d’un dictat individual que posteriorment en grups de quatre es posa en comú i es corregeix conjuntament. D’aquesta manera, el text passa per diverses mans, i l’aprenentatge és col·lectiu i significatiu.

Rap

Gràcies al magnífic text del nostre company Pere (tots els seus textos ho han estat), a classe també vam poder parlar del rap a l’aula com a font d’aprenentatge de la llengua. I és que el rap, així com la glossa –garrotins, corrandes, nyacres... (potser per fer-ho més acadèmic, o més d'aquí)–, la música o el teatre, poden ser font d’aprenentatge significatiu. Què millor que fer que els nostres alumnes pensin i escriguin amb una intencionalitat discursiva concreta? Es pot treballar la cultura popular, musical i lingüística del país amb la creació d’un garrotín. Fantàstic!

Recursos

Per mi aquesta assignatura, organitzada de forma tan poc convencional, ha sigut una font d’inspiració. M’emporto a casa tot un seguit de recursos que sé del cert que podré posar en pràctica a l’aula. He posat la paraula ‘recursos’ perquè crec que ho engloba una mica tot, tot i que personalment penso que no diu gran cosa. He descobert la meravella de la parla exploratòria (que parlin i s’equivoquin, si cal), per aprendre a discutir i a argumentar, a rebatre les opinions dels altres, però sempre des de la perspectiva de construir i obrir més la ment; les estones dedicades a la discussió a l’aula en petits grups per comentar les lectures, que ens han permès fer-nos experts de certes qüestions que posteriorment hem pogut traslladar a un altre grup; totes les lectures obligatòries que ens han servit per obrir un primer ventall de possibilitats que com a docents trobarem útils; les lectures a classe (si jo hagués tingut la sort de tenir un professor que em llegís contes a classe!) amb la posterior discussió (o no, malgrat –i d’això n’estic convençuda– la bona voluntat d’en Fontich), per obrir un espai de debat interessant; les petites dinàmiques que ens serveixen per expressar-nos oralment i haver de crear un discurs...

Idees

L’important d’una història no en són els personatges, sinó les idees. I cada objecte du incorporat moltes idees molt fortes. Però unes idees que potser no són les mateixes per mi que per un altre. La classe dedicada al ‘Joc dels objectes’ per mi va ser molt impactant. No només per poder conèixer els companys d’una manera més personal i profunda, ja que tots ens vam obrir per mostrar una petita part de nosaltres que segurament encara no havíem posat de manifest. Si no perquè d’un petit objecte tots vam crear un relat, que dependrà en funció de quin sigui el nostre camí previ. I aquesta és una eina potentíssima pels nostres estudiants. Ah, i amb lliçó final inclosa. Amb un parell. I que cadascú s’ho miri des de la perspectiva que vulgui.