Quatre conceptes que no pretenen ser generalitzadors

En aquesta entrada m’he decantat per escollir quatre conceptes que m’han semblat interessants d’aquest camí que ha estat l’Ensenyament i aprenentatge de la llengua, però que no pretenen ser representatius ni generalitzadors de l’assignatura. Per a mi, els conceptes essencials i bàsics (com ara l’empoderament de la llengua oral, la reflexió metalingüística, la interacció, l’oral exploratori, etc.)  ja apareixen en el meu primer escrit reflexiu.

Discussió amb grups d’experts

De les classes d’Ensenyament i Aprenentatge de la Llengua m’emporto, entre moltes altres coses, l’organització de la classe en petits grups d’experts. M’ha semblat un tipus de dinàmica de treball molt adequada i adaptable a diferents objectius docents. El fet que es faci una primera discussió amb els grups que han llegit el mateix text em sembla interessant per contrastar punts de vista, fixar els aspectes més importants, etc. La segona fase, durant l’agrupació heterogènia d’alumnes que han llegit textos diferents, és un espai molt ric en què cada alumne es pot sentir protagonista; tothom ha de parlar però el treball en petits grups fa que es puguin sentir més còmodes. Finalment, en la posada en comú col·lectiva és important que el professorat faci de mediador i ajudi a acabar de relacionar les idees. Hem vist, doncs, que en aquest tipus de pràctiques es fomenta la parla oral, l’escolta activa i la síntesi conceptual, entre d’altres, que no és poc!

Font

L’ortografia serà mai peix al cove?

Ser (una cosa) peix al cove

(Rodamots): ser fàcil, d'un resultat segur 

Quan vam llegir per deures el projecte “Fem que l’ortografia sigui...peix al cove!” per treballar l’ortografia em va semblar molt interessant. Per començar, la metàfora, que va agafar notorietat durant l’època pujolista, em sembla en si mateixa magnífica. L’ortografia ([DIEC]: Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua) arribarà mai a ser fàcil i d’un resultat segur?

Considero que és un projecte molt actual, real i útil, que sorgeix des d’una reflexió molt profunda entre el professorat i l’alumnat i que demostra que l’ortografia no és un procés lineal i sumatori, com tendim a pensar, sinó que és quelcom que anem assimilant a diferents escales temporals. El projecte s’inicia amb l’eterna pregunta: “per què creieu que després de tants anys de fer exercicis d’ortografia alguns de vosaltres encara feu tantes faltes?”. A partir d’aquí, amb l’ajuda de l’alumnat s’arriba al plantejament d’altres preguntes també transcendentals, com ara, “l’ortografia és fàcil o difícil?”, “existeix un estadi zero de faltes?”, “qui no fa mai faltes?”, “els professors fan faltes?”, “es pot exigir no fer faltes?”, “o el que cal és ajudar a no fer-ne?”, “és important no fer faltes?” i “què indiquen les faltes?”.

Potser si generalitzéssim més aquestes preguntes amb reflexió metalingüística aconseguiríem posar en dubte algunes de les receptes per aprendre ortografia que sempre s’han donat per vàlides. 

Font

La creativitat en els dictats

Les diverses tipologies de dictats que proposa Daniel Cassany a “El dictado como tarea comunicativa” (per parelles, col·lectiu, amb grup, telegràfic o de secretària -sobre aquest últim s’hauria d’actualitzar la denominació- entre molts d’altres) van ser tota una descoberta per a una generació que de tant fer i repetir dictats gairebé els hem incorporat en el nostre ADN. El text proposa la reflexió al voltant d’aquesta pràctica considerada antiquada per acabar veient que no hem de refusar rotundament els dictats sinó que cal qüestionar-nos per què els fem, què volem aconseguir, etc. L’autor vol que ens adonem que amb una mica de creativitat es poden convertir en pràctiques educatives molt riques, sempre que parteixin  de la reflexió i de les necessitats de l’alumnat.

Font: Luz Stela

“Joc de peus” o tot s’hi val a l’aula?

Que es generés polèmica al finalitzar la lectura en veu alta a classe del conte de Ramon Solsona “Joc de peus” (Quaderns Crema, 1991) no em va sobtar. Vaig quedar sorpresa d’alguns comentaris rotundament negatius que es van sentir durant els dies i mesos següents. Considero que un dels principals objectius de l’assignatura és fomentar la reflexió crítica al voltant de la llengua, aspectes, pràctiques didàctiques, etc., i el conte de Ramon Solsona, que tenia un component eròtic, era una oportunitat per debatre sobre si aquests temes tenen cabuda dins l’aula. Tot i que en una de les darreres classes de l’assignatura vam reprendre el debat, tinc la sensació que vam perdre una oportunitat per parlar-ne “en calent”. I mai millor dit.