Llibres documentals

Gràcies a la nostra companya de màster, l'Eva, dissabte vaig passar un matí molt entretingut a Montcada en unes jornades que se celebraven en el marc de l'Any del llibre infantil i juvenil de Montcada i Reixac. El programa era el següent (us el copio per si us interessa el tema, tingueu a mà els ponents): 

• "True stories and big books: Narrative non-fiction in picturebooks", a càrrec de Martin Salisbury.
• "La construcció del saber", a càrrec de Teresa Duran.
• "Si no es ficción, entonces ¿qué? No-ficción en el álbum", a càrrec de Ana G. Lartitegui.
• "The stories thet came to stay", a càrrec d'Alexis Deacon (gran orador i si en algun moment teniu l’oportunitat de sentir-lo explicant un dels seus contes, aneu-hi, no us el perdeu!)

I am Henry Finch, d'Alexis Deacon.

M'agradaria compartir algunes de les idees que es van exposar sobre com els llibres de coneixements o documentals* construeixen el coneixement perquè crec que apunten pistes útils per fomentar l'esperit crític a l'aula. A continuació apunto algunes idees d' Ana G. Lartitegui:

La postmodernitat, per una banda, hereta la crisi del relat de la modernitat i, per l'altra, té aversió a la taxonomia, a les etiquetes, a establir categories sòlides, compartiments tancats. La postmodernitat aposta per la hibridació. Els llibres de no-ficció presenten una estructura reticular a través d’enllaços que propicien que el lector pugui moure’s pel llibre connectant conceptes o temes. 

Es trenca, doncs, la linealitat del discurs i s’ofereixen organitzacions cícliques, disgregades... Es descompon per compondre i així afavorir el desenvolupament del pensament complex. 

Més incerteses... 

Crisi del pensament industrial. En una societat postindustrial hi ha una gran desconfiança en els processos que homogeneïtzen. Es posa en valor la diversitat i, sobretot, els matisos que fan que un objecte sigui únic. 

Crisi de la informació. La informació per si mateixa ja no és el fi, sinó una eina per desenvolupar un tipus de pensament capaç de posar en marxa la imaginació, que no és res més que el pensament crític. Transmissió de continguts, extensió del currículum versus raonament. 

Crisi de la realitat. la rapidesa de la informació a què estem sotmesos dona lloc a un auge de l’efímer. Així doncs, a causa de la saturació d’informació que canvia a gran velocitat, aquesta perd el seu valor. A mesura que la informació es desvirtua, el coneixement s’erigeix com a pilar on agafar-se i com a eina d’aproximació a la veritat. 

Crisi de l'objectivitat. La divulgació contemporània se sap relativa, és a dir, la postmodernitat assumeix que tots els missatges estan mediatitzats. Els divulgadors són, doncs, mediadors. Però això no s’ha de confondre amb adoctrinar. No cal dir que el pensament postmodern és contrari a l’alliçonament; si assumeix que tots els missatges estan mediatitzats és per fer-nos reflexionar sobre les estratègies del discurs que usa l’emissor. 

Si per divulgar s’ha de fer de mediador, és a dir, embolicar el contingut en una estratègia de discurs, una possible estratègia és bastir un marc motivador. 

Buffalo Bill Romance. Text de Carlos Pérez, collages de Dani Sanchis 

Crisi de la jerarquia. Interacció. El lector ja no pot ser un simple receptor, sinó un col·laborador necessari. L’actitud lectora de la postmodernitat té un component interactiu. L’àlbum de no-ficció reivindica el seu sentit com a font de preguntes que el lector ha de qüestionar-se. 

La seva estructura està inspirada en les pedagogies actives i aprenentatges manipuladors; així les activitats que proposa porten per nom exploracions o desafiaments, que són tota una declaració d’intencions. 

La no-ficció experimental, com a fruit del pensament modern, imagina hipòtesis i explora nous camins. Un d’ells és el discurs multimodal o concebre el llibre en el seva totalitat atès que és una peça més del missatge que vol transmetre. Em fa pensar en docent-persona com a model, les pràctiques socials literàries que superin l'escola.

Finalment, una altra idea que em va semblar clau fa referència a la dualitat. La postmodernitat també ensopega amb les disjuntives, intenta superar les polaritats i se situa en el terreny dels matisos i del dubte. 

I acabo amb l'estructura que Lartitegui proposa per a un llibre de no-ficció, que em sembla que pot ser molt inspiradora a l'hora de pensar com organitzar l'enseyament-aprenentatge d'un concepte o tema determinat a classe:

El llibre hauria de començar sense pròleg perquè el lector hagués d’afrontar-se directament amb uns quants textos de diversos gèneres (cartes, poemes, notícies, passatges de novel·les o assajos, cançons, columnes) que continguessin punts de vista dispars. I hauria d’acabar amb un extens epíleg de l’autor. També caldria que tingués un títol rotund que despertés l’interès.

Com a bon exemple ens van recomanr el llibre Adiós al porvenir. (Carta a Ángel Ossorio) amb il·lustracions de Manuel Flores i pròleg de Vicente Ferrer, de l'editorial Media Vaca.

__________

*Aquest gènere s'anomena documental en referència el cinema documental, és a dir, un cert cinema de no-ficció (que no té res a veure amb els reportatges, sinó que sorgeix de fer evident la pròpia mirada que observa, s’emociona i mostra el món). El cinema documental proposa una narrativa que és en molts casos creativa i essencialment experimental, fet que guarda una relació molt estreta amb el tipus d’àlbums de no-ficció o coneixements.