Esquerdes

Fotografia d'Elena Castellanos

Pels volts de Nadal recordo felicitacions creuades sobre els treballs, crec que algú també reconeixia que, ben mirat, allò del blog no havia estat tan mala idea... Ens hi vam sumar quasi tots, sí, malgrat tot, el blog tenia la seva gràcia i ens donava accés a reflexions afinades, funcionava també com a esfera on compartir  neguits i recursos. A l'espontaneïtat de les intervencions de classe ara hi afegíem l'exposició reposada, amb dades o cites que sostinguessin els arguments. Benvinguda, doncs, la iniciativa; llàstima que hagués sorgit com una proposta tan poc consensuada.

Uns dies més tard, el blog ens va portar una nova alegria: ens oferia la possibilitat de compartir els retorns i traçar, així, una cartografia de l'assignatura amb llocs comuns i camins tot just descoberts, marcant fites i cims coronats per conceptes claus, dibuixant meandres on calia aturar-se a divagar, amb oceans que separaven postures irreconciliables o rius ràpids pels rais que se'ns animava a construir plegats.

Un retorn plantejat no només com una revisió del text, sinó com a punt de partida per establir un diàleg amb l'alumne, ampliant-lo amb l'experiència del professor, compartint o confrontant punts de vista, creant complicitats a través d'afinitats o dubtes, proposant noves lectures... i sobretot, un retorn que es plantejava obertament perquè tots hi guanyéssim a partir de l'esforç compartit. Aquesta forma de fer el retorn és un dels recursos valuosos que poso a la motxilla.

Ara bé, té sentit no fer-lo a tothom? En una de les revisions es remarca una de les idees clau d'aquest curs, que ha estat la intencionalitat. Noció introduïda amb la cita de Wagensberg i àmpliament debatuda a classe. Si el motor de la nostra tasca docent ha de ser preguntar-nos per què i d'aquesta finalitat n'ha de sortir el què i el com, em costa entendre quin és l'objectiu de marcar tan clarament les diferències qualitatives del retorn.

Collage d'Emilo Villalba

A part dels retorns individuals, em va semblar especialment bonic el gest d'escriure un retorn col·lectiu. El text m'agrada i trobo que ens descriu amorosament, però sobretot m'interessa destacar-ne dos conceptes que posa en joc: la diversitat i la tensió. A partir d'aquests dos eixos m'he qüestionat quin deu haver estat l'objectiu de fer un retorn tan desequilibrat. S'ha pretès generar una nova tensió per incentivar la motivació o la reflexió sobre les diferents respostes que podem donar com a mestres davant la diversitat d'estudiants? Negar a algú aquesta part de l'aprenentatge que és l'avaluació formadora s'alinea amb el respecte vers aquesta diversitat? Genera actituds positives excloure una part de l'alumnat?

Particularment, vaig rebre un primer retorn per correu electrònic com a resposta a la meva preocupació per no haver rebut cap comentari tot i haver obert el meu treball a la xarxa. Posteriorment, vaig tenir l'ocasió d'escoltar un segon retorn en una cordial visita al despatx, en la qual principalment vaig poder intercanviar impressions sobre les dinàmiques de classe o la meva actitud poc participativa a l'aula. Les dues vegades vaig obtenir el mateix elogi. Que d'un treball només se'n destaqui l'estil de l'escriptura, que no susciti cap reflexió sobre alguna idea apuntada en el text, sinó la lleugera suposició que a l'autor li agrada escriure és la fórmula com la cortesia del docent pot expressar cruelment la banalitat d'allò llegit. Procuraré evitar-ho.

Finalment acabo amb la darrera lliçó vinculada a Brossa, un altre aspecte que m'ha agradat dels retorns és l'efecte mirall que hi intuïa, així doncs llegir els retorns ha estat també jugar a imaginar-me el to del text lliurat. He llegit retorns propers, entusiastes, agraïts, constructius, que encoratjaven a seguir investigant o acompanyaven el procés d'aprenentatge, altres més distants, complidors, incisius o exigents... però tots traspuaven una gran dedicació i, sobretot, una ferma convicció de fer servei, de tenir la voluntat d'ajudar a preparar-nos pels anys vinents.