 |
| Font |
El primer que he de dir és que aquest text està molt ben escrit, començant
amb dos moviments retòrics molt efectius: la cita del filòsof inclosa al blog i
la “captatio” situada al principi del text ja i que fa referència a la realitat
immediata del que l’escriu (i l’allau de missatges en forma d’icones diverses
que rep) com a trampolí per orientar el text de seguida cap a la dimensió social
del llenguatge.
Efectivament, d’acord amb estudiosos com el citat Bernárdez, la llengua se
situa preeminentment en aquesta dimensió social, on tindria l’única existència
possible, i no en una mena de reialme platònic d’unitats, regles, principis, paràmetres
i símbol inicial d’oració. Crec que la idea que esmenta Luri (2018) es complementa
bé amb aquest caràcter social del llenguatge: l’educació també és una
experiència social; curiosament Luri situa en l’esfera individual l’experiència
de l’educació en relació al “deure moral de formar-se”; no t’hi atures i em
sembla que aquest plantejament mereixeria algun tipus de comentari (et limites
a presentar amb una adversativa “en canvi” la posició de Luri en relació a la
de Bernárdez); des del meu punt de vista, Bernárdez és algú bastant més
informat que Luri, per altra banda.
Situes encertadament Cassany (2016) i Leitão i altres (2016) en la mateixa
òrbita de preocupació per treballar la literacitat crítica a l’aula; aquests
darrers destaquen la importància d’explorar bé els arguments, una idea que jo
situaria en com es concreta el treball de la literacitat crítica que defensa
Cassany, i que tu introdueixes curiosament amb un connector (concessiu en
aquest cas: “si bé”) que suggereix que l’estudi dels arguments i de la
literacitat crítica són coses diferents. Tot i així, la idea global queda mot ben
explicada amb una cadena de temes que fas desembocar molt encertadament en la
noció de “reflexió metalingüística”: (i) llengua com a fet social, (ii) llengua
com a creadora i reproductora de les desigualtats socials, (iii) necessitat a l’aula
de promoure la literacitat crítica, (iv) reflexió metalingüística, i (v) possibilitat
de concretar això amb l’estudi concret de les estratègies argumentatives.
Pel que fa a la referència que fas al “Model lingüístic del sistema
educatiu de Catalunya”, efectivament en destaques l’important enfocament
competencial, encara que crec que potser l’hauries pogut complementar amb els
decrets posteriors i sobretot amb la càrrega ideològica actual d’entitats
privades amb gran incidència al sistema educatiu i que representen de facto la
voluntat de l’administració autonòmica amb competències en educació no ja de
mantenir la privatització de part del sistema sinó d’ampliar aquesta
privatització a les decisions de com ha de ser el currículum mateix i l’organització
del sistema en la seva globalitat.
Lligues molt bé tot aquest plantejament inicial amb la idea del rol del
docent de llengua com a necessàriament transversal, a través de la referència
als set principis de Camps (2012) i posteriorment amb els elements de la rosa
dels vents. Se m’acut que quan esmentes la importància de la interacció fas
referència a la necessitat de “fomentar” (i fas servir aquest verb) la parla
exploratòria; jo no faria servir aquest verb, que pot suggerir que la parla
exploratòria ja té preexistència i el que ens cal és potenciar-la; en realitat crec
que és millor parlar de (i) pràctiques i condicions diverses lligades a la
interacció a l’aula i de (ii) la necessitat d’estimular aquelles pràctiques (e.g.,
interessar-se tant per escoltar l‘opinió dels altres tant com per exposar la
pròpia, etc.) i preveure aquelles condicions (e.g., espais per a la reflexió
sobre com ha anat la reflexió en grup, etc.) que desencadenaran el màxim nombre
d’instants de parla de qualitat (el que anomenem amb la categoria general de
parla exploratòria).
Per altra banda, em sembla molt ben exposat el que fa referència a l’ensenyament
de la gramàtica i a la necessitat, d’acord amb estudis no pas lingüístics sinó centrats
en l’ensenyament de la llengua, de potenciar una visió de la llengua lligada
als usos i no només (o principalment) al sistema deslligats dels usos i les
intencions del parlant. Interessant reflexió sobre la tasca que vas observar
dels substantius: potser la pregunta que et faria és si vas mantenir amb el
docent alguna conversa sobre l’interessant intercanvi a l’aula que descrius;
potser això t’hauria donat una millor perspectiva de la mesura en què el
professor pensava que podia explicar el substantiu d’una altra manera. (I
remetent-me al que t’he esmentat anteriorment quan comparo Luri i Bernárdez, jo
crec que novament les idees de Luri en relació al rol de la sintaxi són de poc
gruix; jo no em prendria aquest autor amb massa seriositat acadèmica, ja que el
que explica es fonamenta més en una mena de saviesa convencional i prestigi sobrevingut
lligat als platós de televisió i al govern de torn -bé, aquí no gaire de torn
perquè habitualment hi ha els mateixos- que no pas a un prestigi lligat al difícil
i humil camí de la recerca).
M’ha semblat que la síntesi global que fas a partir del text de Fontich i
Vilà (2015) i fent referències a d’altres textos també està molt aconseguida. Compte:
interpel·lar al professor - convèncer als més escèptics – Sinó hagués estat per
aquesta fragmentació - Tant el cas de la professora que expliquen Fontich i
Vilà (potser millor “a la qual fan referència…”) – Losmas; també algunes cites
en què no hi poses la pàgina.
